Part 4 – De Pinet a Vallferrera –
De nou un altre esmorzar. Aquest cop més ranci, més ‘Francés’. La llet, en pols, te per al que no vol llet ni cafè, i les típiques torradetes amb mantega i melmelada de sempre.
Per no perdre la costum sortim els primers del refugi, a vull bastant abans doncs, el nostre objectiu no és només la Pica d’Estats i el refugi de Vallferrera, Volem aprofitar per fer alguns tres mils més si podem. 
Durant el dia anterior, vàrem decidir que faríem el Montcalm, La Pica d’Estats i el Pic de Sotllo per aquest ordre, tot depenent es clar de la meteorologia i de les forces.
Ja de sortida veiem que el dia serà perfecte, doncs no corre ni un sol núvol i no fa gota d’aire, un dia ideal per acomplir els nostres objectius. Enfilem el camí marcat amb marques de GR i amb fites de pedra vorejant la valleta de Barz. Passem per l’Etang d’Estats i l’Etang du Montcalm, encara a la banda francesa i comencem a veure ja aviat la Pica, el Montcalm i el Sotllo (tot i que per el moment no ho sabem).
A mida que ens enfilem per el camí i deixem els estanys enrera, el paisatge
va esdevenint cada cop més feréstec i de caire gairebé llunar, sense cap tipus de vegetació ni vida animal aparentment visible. Arribem al Coll de Riufred una hora i tres quarts després d’haver sortit. Ara ja veiem i distingim clarament cada pic. Al coll ens posem el paravent i enfilem camí cap al montcalm, per a una tartera de molt fàcil accés i molt planer en la seva part final. Triguem uns quinze o vint minuts a fer el cim, un cim pelat sense creu ni vèrtex geodèsic, tan sols una petita pila de pedres indicant el lloc més alt i un petit paravent fet de pedra. Després de fer unes quantes fotos i de menjar unes barretes en forma d’esmorzar, tornem al coll de Riufred per començar el camí a la Pica. Al Coll ens hi trobem a en Vicenç i el seu company que avui van junts amb els tres de Lleida. Tenien l’intenció de deixar les motxilles al coll i enfilar-se al Montcalm pensant-se que era la Pica. No sé com collons miren els mapes la gent de Lleida!. Allà hem diu en Pons (el company d’en Vicenç) que els mòbils tenen cobertura, així que aprofito i truco a casa que deuen patir, ja que en tota la travessia no he pogut fer-ho.
Enfilem camí a la pica per una tartera am poc desnivell fins a arribar a un coll sense nom. Ja només queda la grimpada final fins arribar al cim que coronem prop de les deu del matí, unes tres hores després d’haver sortit al matí. Fem les fotos de rigor i marquem la tarja de control de pas. Ens encantem una estona contemplant el paisatge, els estanys d’Estats i Sotllo, els Pics de Sotllo i Montcalm, la punta gabarró que desestimem de visitar-la degut a que es veu molt aèria i d’altres muntanyes que ja queden més llunyanes com ara el Certascan o l’Aneto.
Al Cim de la Pica
Baixem de la pica i de nou al coll enfilem cap al pic Verdaguer a on ens fem una foto ràpida i tornem al coll tan sols en un quart d’hora. Ara reculem un tros de la tartera avall i voltem la pica per la dreta en direcció al coll de la cometa, En aquest tram anem una mica perduts, ja que les fintes i altres marques escassegen. Per voltar la muntanya hem de perdre força alçada en un principi, la qual recuperem en direcció al port de Sotllo.
Arribem al Port de Sotllo amb 4 hores 10 minuts de camí i anem per fer l’ascensió al Pic de Sotllo. És poder l’ascensió més complicada de totes, doncs no hi ha un camí definit ni marcat. El primer tram té un gran desnivell i té la peculiaritat de tenir molta pedra petita suelta. Un cop passat aquest tram, s’ha de grimpar. Jo he deixat la motxilla al coll però vaig amb els pals que hem fan molta nosa i finalment desisteixo de fer el cim i reculo cap al coll de nou, en Picatxu acaba de fer el cim tot sol ja que té més traça en les grimpades i a més té les mans lliures.
Al cap d’una horeta en Picatxu ja torna a ser al coll i comencem a baixar per la llarga i dreta tartera de la Pica en direcció als estanys. Això ens porta una bona estona la qual cosa fa que les cames es carreguin d’allò més. Arribem al primer estany que resseguim per la dreta i anem seguint durant una estona el riu fins a arribar al següent estany a on decidim fer una paradeta per reposar, dinar i tirar la canya una estona.
Busquem una ombra i posem els peus en remull una estona que estan que bullen mentre ens mengem unes barretes per dinar. En Picatxu vol tirar la canya però descobrim que la caixa amb les culleretes s’ha quedat al refugi de Pinet!.
Reprenem la marxa cap al refugi de Vallferrera, encara ens queda molt de tros per recórrer, i durant força estona resseguim el riu fins que entrem al mig del bosc sempre amb tendència a baixar.
Finalment arribem al refugi com de costum els primers (tot i haver fet alguns cims de més). Allà ens prenem un refresc ben merescut i ens donem una dutxa amb aigua freda (l’aigua calenta va a 5€ els tres minuts!). Al desfer la motxilla m’adono de que no porto el paravent ni la samarreta llarga de la Ges Extrem i m’entra una mala llet de l’óstia, segurament s’ha quedat a l’estany i qualsevol puja allà de nou. En fi que hi farem.
Estem una rondant per fora el refugi veien com va arribant la gent i parlant amb uns i altres fins a l’hora de sopar. Avui sopa de carbassó, Botifarra i no recordo que més, de postre iogurt.
Més fotos a:
http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELIV?feat=directlink
