diumenge, 30 d’agost de 2009

Running 2.1

De nou una de running des de casa.
Avui com que tinc més temps surto amb ganes de fer la volta de la G.E. , així que pujo fins a les escoles guardant una mica d'aire.
Al lloc de sortida poso el crono disposat a fer els tres quilòmetres del 'pla' a ritme de cursa. El primer Km a 5'30, està prou be, el segon a 6'20 tampoc anem malament tenint en compte el petit desnivell que té, i l'últim també a 6,20. No obstant pago aquest esforç car ja que fa molta xafogor i arribo a la fita força cansat, així que decideixo modificar el traçat d'avui i acabo per pujar fins al serrat alt i baixar per la trialera del carro fins a Vilaseca.

56min. i 7 kms i mitg aproximadament.

dijous, 20 d’agost de 2009

Entreno running Versio 1.1

Avui he fet una de Running.
Sortida de casa cap a buscar el GR que passa per sota els horts i en direcció a Borgonya. Passo per davant del Txiringuito i travesso el pont per sota. Uns metres més enllà a l'alçada de la presa trenco a la dreta i passo per sota el micro-túnel de sota la via pujant a Borgonya que travesso per el carrer principal i enfilo camí al restaurant La Fura. Passat el restaurant agafo el camí que porta a Vilaseca i de nou a casa.
32 min.

Els Dos Quermanys

Avui he sortit tot solet a fer una volteta des del càmping així que he anat per el carrilet en direcció a les basses d'en Coll i d'allà cap a buscar la carretera de Pals. He pujat al Quermany gran per la banda del darrera que és més dreta i te mal camí per fer entreno per la duatló i he baixat pel costat de les mines.
Volia tornar cap el càmping pel mateix camí pel qual solem pujar sempre, però hem dec haver colat en algun trencant i he anat a sortir a la carretera de Regencós a Pals.
Així que he agafat carretera i manta en direcció a Pals. En passar per la zona que es va cremar per St. Joan m'he dit: I si pujes al Quermany petit? i així he fet he pujat per la zona cremada que feia mitja por i he sortit a dalt del Quermany petit que no té res d'especial. Baixant ha sortit un coi de gos d'una casa de pagès que m'ha obligat a fer unes sèries.
De nou a la carretera, travesso Pals i a la rotondo giro en direcció a Massos de Pals. Allà em busco la vida investigant algun camí nou per no passar per la carretera i trobo un camique hem porta a les basses d'en coll per una zona menys transitada.
Arribo al càmping un parell d'hores i 33 quilòmetres més tard.

dissabte, 15 d’agost de 2009

Per la costa de l'Escala



Avui hem fet una sortideta amb la bici des del càmping.

Feia molts dies que no agafava la bici i tenia ganes de fer una bona sortida, així que el dia abans vaig quedar amb en Pere per anar a fer un volt.

A les 8h reunió davant de casa seva, allà ens trobem, en Pere, jo, dos companys més de Torroella i quatre més que s'estàn al càmping i que resulta que són de la comarca (Taradell, Balenyà,...)

Anem per una pista ampla i per una trialera que no havia recorregut mai en direcció a les Dunes, aixi que aviat trepitjavem les sorres del Montgrí.

Hem sortit a l'Escala, a on tot seguit anem a buscar la platja, la qual resseguim passant pel port nàutic, arribant al port de pesca enfilem per un corriol rera d'una nau i pujem fins als antic terrenys militars, seguim el camí tot resseguint la línia de la costa.

Anem a sortir a Cala Montgó, passem rera un càmping i anem asortir al llindar entre l'Escala i Torroella tot resseguint la'frontera 'durant' una estona. Abans de retorna a les sorres en Miquel (de Balenya) que va molt tocat d'un genoll diu que ell tira recte per la carretera.
Així doncs el grup es divideix en dos, en Pere, jo, en Quim de Torroella i un parell més anem per les dunes fins a Sobrestany, mentre que la resta van a sobrestany per carretera.
Un cop tots reunits, en miquel opta per quedar-se a sobrestany mentre un dels companys de Taradell va a buscar el cotxe. La resta tirem cap a Torroella. Parada obligatòria per fer la clara de torn i cap a casa.

dijous, 6 d’agost de 2009

LA PORTA DEL CEL (V)

Etapa 5 – De Vallferrera a Tavascan –

Ultima etapa de la travessia. Com sempre ens llevem i esmorzem tot i que avui mengem menys que altres dies (sobretot jo) i anem més a l’idea. Sortim que encara és fosc i baixem pel camí per anar a buscar la pista. Segons el mapa i la guia hem de agafar un trencant a mà dreta a poc d’estar a la pista i nosaltres pillem el primer que trobem i fotem una marrada forta de gairebé mitja hora. Així que ens adonem de l’error (quan veiem que el refugi de Vallferrera està just sobre nostre) reculem i tornem al camí a on trobem a la colla de Navarra que com que van amb GPS decidim anar amb ells fins a assegurar el trencat, que estava uns metres més avall.

Un cop que trobem el camí seguim les marques de GR que ens indiquen la direcció a seguir i deixem enrera al navarros. El camí voreja el riu força estona i comença a agafar alçada poc a poc. En plena pujada atrapem a en Vicenç i Cia. Que prenien unes fotos, seguim una estona junts. Fem una parada a la cabana de Basello per fer alguna foto. Seguim pel caminet amunt, però ells es queden tirant alguna foto a mes, el nostre pas és més ràpid i aviat el deixem enrera. Arribem al Refugi de Baborte sobre l’Estany que porta el mateix nom. Un petit refugi no guardat fet de planxa i que està en unes condicions higièniques bastant deplorables. Jo aprofito per ‘deixar-me anar’. Fem camí cap al coll de Sellente just quan arriben en Vicenç i en Pons, ells es queden uns minuts i nosaltres fem camí.

Al coll ens aturem una bona estona per consultar el mapa. Allà ens reagrupem de nou amb en Vicenç i debatim una estona sobre el camí a seguir. Finalment tirem avall seguint les escasses fites que hi ha i deu dirà!. El camí segueix baixant fins a una tartera a on segons el mapa i la guia hauríem de començar a pujar cap al coll de la Llaguna. Aquí dubtem llarga estona, doncs en Picatxu no ho veu gaire clar, doncs tenint en compte lo ben marcat que ha estat tot el recorregut allà no es veu cap tipus de marca. Després de perdre molta estona deliberant i estudiant el terreny decidim enfilar-nos per la tartera i resseguir la muntanya per la banda dreta ja que sembla haver-hi una pas. Uns minuts més tard ens adonaríem que anàvem equivocats, doncs cada cop la pujada és més dreta i es marca menys una traçada fiable. Estudiem el mapa infinitat de vegades mentre anem pujant, avui tenim el dia!. Finalment ens decantem una mica més cap a l’esquerra i sortim al que sembla el cim, però anem a espetegar bastant més a la dreta del que hauríem d’haver sortit, doncs veiem les siluetes d’en Vicenç i en Pons al fons i ells anaven amb GPS !. En fi ja som dalt de l’altiplà i veiem el camí que ressegueix tota la carena planejant en direcció a la collada de la Ribera.

Caminem per l’altiplà durant força estona ja que la carena és llarga, i al final baixem al Coll de la Ribera o Boldis, a on ens decantem cap a la dreta (no sense abans consultar el mapa es clar). Baixem per el camí per anar a buscar la cabana de la Ribera. Baixem primer per un prat i entrem més tard a un bosquet una mica despoblat d’arbres, però amb rierols, vaques, cavalls, arbustos... Finalment i arribem a una esplanada amb una espècie d’aiguamoll a on amagada a mà esquerra i protegida per la falda de la muntanya hi ha la cabana de la Ribera. Allà fem la última de la tarja i agafem el caminet marcat amb marques grogues en direcció ja a Tavascan.
És un camí típic d’alta muntanya. Anem sempre decantant-nos cap a l’oest i baixant tímidament al principi. La baixada es fa llarga molt llarga i cada cop hi ha més ganes d’arribar, en alguns trams inclús trotem una miqueta. Arribem a les runes de les Planes, l’ultima referència que tenim abans d’arribar a Tavascan. Aquí canviem la direcció Oest per la direcció Nord ja cap a Tavascan i seguim les marques de GR ja fins a arribar al poble. Arribem a Tavascan gairebé corrent amb un temps de 7 hores i dotze minuts.
Fins aquí el que ha donat de sí aquesta travessia per les comarques del Pallars Sobirà i l’Ariège Francès, passant per algunes de les muntanyes més altes de Catalunya. Una gran sortida que recomano a qualsevol que pugui a que la faci i la gaudeixi.

Arrivada a Tavascan

Mes fotos a:
http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELV?feat=directlink

dimecres, 5 d’agost de 2009

LA PORTA DEL CEL (IV)

Part 4 – De Pinet a Vallferrera –
De nou un altre esmorzar. Aquest cop més ranci, més ‘Francés’. La llet, en pols, te per al que no vol llet ni cafè, i les típiques torradetes amb mantega i melmelada de sempre.

Per no perdre la costum sortim els primers del refugi, a vull bastant abans doncs, el nostre objectiu no és només la Pica d’Estats i el refugi de Vallferrera, Volem aprofitar per fer alguns tres mils més si podem. Durant el dia anterior, vàrem decidir que faríem el Montcalm, La Pica d’Estats i el Pic de Sotllo per aquest ordre, tot depenent es clar de la meteorologia i de les forces.

Ja de sortida veiem que el dia serà perfecte, doncs no corre ni un sol núvol i no fa gota d’aire, un dia ideal per acomplir els nostres objectius. Enfilem el camí marcat amb marques de GR i amb fites de pedra vorejant la valleta de Barz. Passem per l’Etang d’Estats i l’Etang du Montcalm, encara a la banda francesa i comencem a veure ja aviat la Pica, el Montcalm i el Sotllo (tot i que per el moment no ho sabem).
A mida que ens enfilem per el camí i deixem els estanys enrera, el paisatge va esdevenint cada cop més feréstec i de caire gairebé llunar, sense cap tipus de vegetació ni vida animal aparentment visible. Arribem al Coll de Riufred una hora i tres quarts després d’haver sortit. Ara ja veiem i distingim clarament cada pic. Al coll ens posem el paravent i enfilem camí cap al montcalm, per a una tartera de molt fàcil accés i molt planer en la seva part final. Triguem uns quinze o vint minuts a fer el cim, un cim pelat sense creu ni vèrtex geodèsic, tan sols una petita pila de pedres indicant el lloc més alt i un petit paravent fet de pedra.
Després de fer unes quantes fotos i de menjar unes barretes en forma d’esmorzar, tornem al coll de Riufred per començar el camí a la Pica. Al Coll ens hi trobem a en Vicenç i el seu company que avui van junts amb els tres de Lleida. Tenien l’intenció de deixar les motxilles al coll i enfilar-se al Montcalm pensant-se que era la Pica. No sé com collons miren els mapes la gent de Lleida!. Allà hem diu en Pons (el company d’en Vicenç) que els mòbils tenen cobertura, així que aprofito i truco a casa que deuen patir, ja que en tota la travessia no he pogut fer-ho.


Enfilem camí a la pica per una tartera am poc desnivell fins a arribar a un coll sense nom. Ja només queda la grimpada final fins arribar al cim que coronem prop de les deu del matí, unes tres hores després d’haver sortit al matí. Fem les fotos de rigor i marquem la tarja de control de pas. Ens encantem una estona contemplant el paisatge, els estanys d’Estats i Sotllo, els Pics de Sotllo i Montcalm, la punta gabarró que desestimem de visitar-la degut a que es veu molt aèria i d’altres muntanyes que ja queden més llunyanes com ara el Certascan o l’Aneto.





Al Cim de la Pica

Baixem de la pica i de nou al coll enfilem cap al pic Verdaguer a on ens fem una foto ràpida i tornem al coll tan sols en un quart d’hora. Ara reculem un tros de la tartera avall i voltem la pica per la dreta en direcció al coll de la cometa, En aquest tram anem una mica perduts, ja que les fintes i altres marques escassegen. Per voltar la muntanya hem de perdre força alçada en un principi, la qual recuperem en direcció al port de Sotllo.

Arribem al Port de Sotllo amb 4 hores 10 minuts de camí i anem per fer l’ascensió al Pic de Sotllo. És poder l’ascensió més complicada de totes, doncs no hi ha un camí definit ni marcat. El primer tram té un gran desnivell i té la peculiaritat de tenir molta pedra petita suelta. Un cop passat aquest tram, s’ha de grimpar. Jo he deixat la motxilla al coll però vaig amb els pals que hem fan molta nosa i finalment desisteixo de fer el cim i reculo cap al coll de nou, en Picatxu acaba de fer el cim tot sol ja que té més traça en les grimpades i a més té les mans lliures.


Al cap d’una horeta en Picatxu ja torna a ser al coll i comencem a baixar per la llarga i dreta tartera de la Pica en direcció als estanys. Això ens porta una bona estona la qual cosa fa que les cames es carreguin d’allò més. Arribem al primer estany que resseguim per la dreta i anem seguint durant una estona el riu fins a arribar al següent estany a on decidim fer una paradeta per reposar, dinar i tirar la canya una estona.


Busquem una ombra i posem els peus en remull una estona que estan que bullen mentre ens mengem unes barretes per dinar. En Picatxu vol tirar la canya però descobrim que la caixa amb les culleretes s’ha quedat al refugi de Pinet!.

Reprenem la marxa cap al refugi de Vallferrera, encara ens queda molt de tros per recórrer, i durant força estona resseguim el riu fins que entrem al mig del bosc sempre amb tendència a baixar.


Finalment arribem al refugi com de costum els primers (tot i haver fet alguns cims de més). Allà ens prenem un refresc ben merescut i ens donem una dutxa amb aigua freda (l’aigua calenta va a 5€ els tres minuts!). Al desfer la motxilla m’adono de que no porto el paravent ni la samarreta llarga de la Ges Extrem i m’entra una mala llet de l’óstia, segurament s’ha quedat a l’estany i qualsevol puja allà de nou. En fi que hi farem.


Estem una rondant per fora el refugi veien com va arribant la gent i parlant amb uns i altres fins a l’hora de sopar. Avui sopa de carbassó, Botifarra i no recordo que més, de postre iogurt.

Més fotos a:
http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELIV?feat=directlink

dimarts, 4 d’agost de 2009

LA PORTA DEL CEL (III)

Part 3 – De Certascan a Pinet –



Ens llevem sobre dos quarts de set, tot i que dormir el que es diu dormir no ho he fet gaire, doncs l’home que estava al meu costat es deuria trobar malament i no parava de donar voltes i més voltes. Des d’aquell dia el vam batejar com el tuberculós. Ens vestim i baixem a esmorzar. Jo com sempre un suc i alguna torrada amb mantega i melmelada.

Comencem a caminar pels volts de les set o set i quart obrint l’expedició, doncs la majoria just comencen a esmorzar quan nosaltres marxem. Des dels primers metres ja veiem el primer coll del dia, el coll de Llurri, amb les seves ziga-zagues que semblen fetes amb tiralínies.

Passem pel petit estany de sota i baixem uns metres fins a un encreuament a on comencem a pujar el coll. Uns minuts més tard ja som dalt del coll i comencem a baixar en direcció als estanys de Romedo. Al Romedo de dalt hi arribem en pocs minuts, allà fem unes fotos del bonic estany amb la seva petita illa enmig. Mitja horeta més tard arribem al Romedo de baix i travessem la presa, i seguim un corriol tot resseguint la riera de guiló en direcció nord. El camí senyalat amb marques de GR blanques i vermelles, gira de cop a l’alçada de l’estany de guiló en direcció sud-est i comencem a enfilar el port de l’Artiga.

Després de dues hores i quaranta minuts d’haver sortit, arribem al port de l’Artiga. Som gairebé a mig camí de l’etapa d’avui i un cop comencem a baixar entrarem al territori francès. A port ens hi estem una estoneta, fem fotos, i mengem unes barretes mentre comparem la diferencia entre els paisatges del Pallars i l’Ariege.

Després d’uns vint minuts de merescut descans i del re-esmorzar a base de barretes, comencem a reptar cap a la vall francesa per sobre d’una tartera amb enormes blocs de granit tot seguint les marques de GR. Arribem a una espècie de rierol que forma uns aiguamolls. Aquest segons la guia és el punt on hem d’anar més al lloro, doncs ens podem equivocar de camí en una bifurcació i baixar a Monicou en comptes d’anar al refugi de Pinet. No obstant un cop arribem a la bifurcació, trobem unes marques grogues i una pintada gansa també groga en una pedra que posa ‘Pinet’, per tant no hi ha confusió, a partir d’ara a seguir marques grogues.

El camí s’entreveu per el costat d’un rierol que baixa per una pendent molt forta, així que el resseguim amunt, amunt fins arribar a l’estany de montestaure a on parem a fer un petit descans. Portem quatre hores de camí. A mi hem fa una mica de mal el genoll, rés important ,una petita punxada, però que va en augment. Seguim pujant en direcció est, aquesta pujada es força més tècnica i dura que els anteriors colls que havíem fet durant el dia.

Aviat arribem al Pointe de recós, l’últim coll del dia i des del qual ja es divisa el refugi de Pinet. Fem un petit descans i contemplem la gran vall i l’engorjat (Valleta de Barz) que tenim al fons i que queda just sota el refugi. Mentre descansem especulem una mica sobre per on s’ha de travessar l’engorjat. Aixequem el cul del terra després de la foto pertinent i baixem la forta pendent d’herba que duu a la vall. En aquest punt ens creuem amb una parella que puja i un tros més avall hi ha també dues dones que descansen. Nosaltres seguim les marques avall en direcció sud cap al Refugi. Travessem unes llengües de neu i ens anem acostant a l’engorjat.

Davant de l’engorjat ens plantem al llindar del precipici i des d’allà busquem el pas. Està un bon tros amunt tot travessant la glacera de l’engorjat. Així doncs ara toca enfilar amunt per l’herba, les fites i marques só pràcticament inexistents i el cansament comença a passar-me factura. Arribem a una espècie de petit coll i trobem un corriol que baixa cap a la valleta. Ens fem unes fotos al mig de la glacera. I pugem per l’altre costat que no es tan dret. Abans de sortir a dalt però hem de fer una petita grimpada ajudats d’un cable/corda que hi ha al camí.


Tornem a caminar rectes de nou i aviat apareix el tranquil refugi de Pinet al nostre davant amb el seu petit estany al davant. Arribem al refugi (6h 15min.) a on fem l’entrada i descansem a la vora del llac tot dinant a base de barretes i fruits secs. Posem els peus a l’aigua gelada, Quin descans!.
A la tarda aprofitem per fer turisme i baixem al Étang Sourd, a on passem una estona pescant (be, si més no intentant-ho). Al cap d’una horeta o horeta i mitja tornem al refugi i prenem el sol en unes roques mentre anem veient com comencen a arribar la resta de grups.

El Sopar a quarts de vuit, Sopa de Verdures, Mongetes seques i botifarra de postres unes natilles. Després de sopar a dormir. Avui les habitacions són més àmplies i de menys persones (10), a la nostra habitació hi ha en Vicenç i el seu company.
Més Fotos a:
http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELIII?feat=directlink

dilluns, 3 d’agost de 2009

LA PORTA DEL CEL (II)

Part 2 – De Graus a Certascan –

El dia ha començat gris i trist, amenaçant pluja en qualsevol moment. Hem esmorzat al bar del càmping sobre les set o quarts de vuit (ara mateix no ho recordo) a base de sucs, torrades amb mantega i melmelada i cafè amb llet, lo típic vaja,...

Després d’esmorzar comencem la travessa, i com ja seria una tradició sortim els primers i obrim camí. Just fer les primeres passes cauen algunes gotes la qual cosa fa que m’entri algo de mal rotllo, però de seguida ens endinsem al bosc i ja no notem res voregem el barratge de Graus (una petita presa) i enfilem camí amunt seguint unes marques. Després de passar una cascada i travessar un pont arribem a les Bordes de Noarre a on es obligatori fer-nos-hi unes fotos.

Seguim el camí que gira a la dreta, i tot resseguint la riera de noarre comencem a guanyar alçada cada cop més. Després d’una sèrie de ziga-zagues arribem la pleta de Guerossos a on parem per que en Picatxu tiri una mica la canya.

Seguim pujant per la muntanya per arribar a la pleta vella i travessem un petit estany i pocs minuts més tard arribem als estanys blaus a on tornem a tirar la canya de nou davant del Pic de Flamisella. Un cop comprovem que no és dia de pesca seguim per el camí en direcció Oest i deixant els estanys enrera i enfilant el camí del coll de Certascan que ja tenim a prop tot passant a tocar la torre de Guerossos i l’agulla de Guerossos que està a tocar del Coll.

En arribar al coll i tal com imaginàvem l’aire és fred, des d’allà s’intueix la vall del llac de Certascan i divisem la cresta del pic de Punturri. Ens abriguem una mica i ens disposem a fer el cim enfilant la tartera per un petit caminet ben marcat i que en els primers metres no fa massa pendent. A mida que anem guanyant alçada, el caminet que era de pedra molt petita es va convertint en pedra més i més gran fins que passem a caminar pràcticament de roca en roca i seguint ara unes marques de color groc. Arribem a la primera cresta a on ens hem de decantar cap a l’esquerra a on hi ha una segona cresta amb el vèrtex geodèsic.

Finalment fem cim entre la boira. El primer de la travessia, ens fem les fotos de rigor i marquem les targes de control de pas. Donem un cop d’ull al Certascan nord però la boira no ens deixa veure gaire i finalment desistim d’anar-hi doncs sembla una pas força aeri i tenim molt poc visibilitat per poder anar-hi amb garanties. Així doncs, reculem avall i baixem per la tartera cap al coll. Camí del coll ens trobem a la resta de gent d’altres grups que feien la travessia els mateixos dies que nosaltres, Els primers, en Vicenç i el seu company que ja eren a la primera cresta, els seguien la colla de sis catalans d’edat avançada, que eren a mig camí i ja més avall el trio de Barcelona que anava barrejat amb els bascos (una colla de gent gran d’uns 60 anys de mitjana i que eren molt agradables).

Un cop de nou al coll, resseguim el GR que ens havia de dur al refugi. Al cap d’uns minuts ja es veia l’estany de Certascan que era immens enmig de les muntanyes. Baixem el corriol fins a arribar a peu de l’estany que resseguim per la vora dreta per un estret camí fins a arribar al refugi, a on arribem al cap de 5 hores i 40 minuts després d’haver sortit de Graus.
Al refugi només hi trobem (a part del guarda i el cuiner) una parella que ja havíem avançat un parell de cops durant el matí, però que en no pujar al cim han arribat abans que nosaltres. Una bona dutxa calenta i anem a l’estany a pescar i dinar una mica. El dinar com tots aquests dies a base de barretes energètiques ric en carbohidrats i proteïnes.

Més tard cap a la tarda tornem al refugi a on, mica en mica hi va havent un degoter de excursionistes que van arribant, en Vicens, els catalans, el trident de can fanga, Els Bascos, i gent nova que batejarem com els del Tuberculós de Terrassa (que eren quatre de colla) i tres nois més que seran els de Lleida.


Durant bona part de la tarda tinc un mal de cap horrorós, a més el refugi és petit, estret i està molt atapeït. passem la tarada xerrant una estona amb el trident de can fanga i amb en Vicenç, que durant la tarda ens ha demostrat saber molt d’història de la seva terra (Alacant), i sobretot sobre els 'moriscos'.


Pels volts de quarts de vuit serveixen el sopar, de primer una sopa de verdures verda amb sèmola, all i pebrot. De segon un bon plat de llenties i per acabar canelons gratinats. Per postres una espècie de pastisset de xocolata casolà molt bo. Després de sopar a dormir d’hora, doncs allà poca cosa hi ha a fer i al matí ens hem de llevar d’hora.

Cim del Certascan




Més Fotos a:
http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELII?feat=directlink

diumenge, 2 d’agost de 2009

LA PORTA DEL CEL (I)

Part 1 - De Tavascan a Graus -


Com alguns sabràn, aquest estiu he estat uns dies fent una travessia per la muntanya, 'La Porta del Cel', la qual mereix una àmplia ressenya al bloc i la qual aniré entrant etapa per etapa.

L'expedició comença el diumenge dia 2, quan pels volts de quarts d'onze en Picatxu -el meu company de travessia- hem va passar a buscar a casa per dirigir-nos amb el cotxe cap a Tavascan on començaria la nostra aventura.
El camí d'anada molt tranquil per la collada de Toses i el port del Cantó. Vora les tres de la tarda parada a Sort a fer un mos, una pizza anomenada 'ZZ Top' i Coca-cola gegant, a saber quan podrem gaudir d'una coca-cola fresca en els propers dies.Vora les 5 de la tarda arribem a Tavascan, a on deixem el cotxe en un pàrking vora el riu i preparem les motxilles i tot el necessari per l'expedició, un cop deixem el cotxe ja no hi ha marxa enrera.

Un quart d'hora més tard enfilem els primers metres de la travessia per entre els carrers estrets de Tavascan seguint les marques d'un GR força ben marcat.

Sortint del poble enfilem un caminet estret de pedra -crec que de pissarra- que ressegueix el curs del riu. Durant el primer tram passem una cabana (la borda d'Esposi) i travessem un riu per un pont de fusta força nou. Aquí fem una aturada, en Picatxu vol provar sort amb la pesca de truites. Vint minuts més tard reprenem el camí sense gaire fortuna en quan a la pesca.

Seguim pujant per entre el bosc i sortim finalment a la carretera. En aquest punt dubtem de si pujar per la carretera o si el cami es reprèn un tros avall. Finalment optem per seguir la carretera que de segur que porta al càmping.

Dit i fet. Al cap de poc ja som al càmping de Graus a on hauriem de passar la primera nit. Allà ens instalem a la llitera i anem a fer temps per sopar.

Un cop sopats (amanida, coliflor amb betxamel i rodó de vadella) a dormir d'hora que demà comença l'aventura de veritat.


Més fotos a:


http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELI?feat=directlink