diumenge, 12 de desembre de 2010

A peu cap al cros escolar de Sant Boi

Igual que vaig fer l'any anterior, aquest any he tornat a pujar a Sant Boi de Lluçanès a peu desde Vilaseca. Aprofitant que l'Erik habia de correr un cros escolar i amb l'antecendent de l'any passat, aquest any i he tornat. Aquesta any però no hi he anat sol, ja que vaig poder enredar a en Pere perque s'hi apuntés.

Així doncs hem sortit a les 8:00 del matí de casa en direcció a Torelló passant pel GR que duu a la font de Puigroví. Feia una mica de fred a primera hora del matí, però rera la mica de boira que hi havia s'intuïa ja el cel blau, per lo que es preveia un bon dia. Seguim el GR trotant suau fins a arribar al Pelut que travessem i seguim la carretera que porta fins a Can branques. Enfilem la carretera que porta fins a la Rectoría d'Orís agafant les dreceres que estan marcades amb senyals grogues i blanques d'un PR. Un cop a la rectoria seguim per la carretera fins que s'acaba l'asfalt. Aquí decidim agafar una pista a mà dreta per la qual jo no havia passat mai. Seguim sempre alternant el córrer i el caminar en funció sobretot del desnivell.

Aquesta pista que baixa al principi passa pel costat d'una masia que deixem a mà dreta i seguim pel cami. Més endavant, deixem el camí principal per agafar una corriol i comença enfilar amunt per passar pel costat d'una altra mas. Finalment el camí acaba sortint a la pista que porta a Gallifa. 

Un cop al camí reculem un centenar de metres per anar a buscar el camí que puja cap a Sant Boi, el qual està molt humit i enfangat. Fem aquest camí pràcticament caminat, ja que puja bastant. Arribant al capdamunt del camí s'ens creua un senglar a poc metres davant nostre i que per sort està a l'altre costat de la tanca. Déu n'hi dó si n'es de gros el bicho!.

Arribem un camí per la dreta aniriem a buscar el camí dels Munts i Sant Boi i a l'esquerra la pista de Sant Salvador. Decidim seguir per la dreta i baixar a buscar la pista de Sant Salvador la qual trobem al cap de pocs minuts. Un cop a la pista girem a la dreta, en direcció contrària a l'ermita aquest tram el fem corrent, i seguim trotant fins a trobar una pujada de ciment que trempa fort. uns metres més endavant tornem a rrencar i trobem el desvio a mà dreta que porta per una pista cap a Sant Boi. Aquest camí enllaça amb el que bé de Gallifa uns metres més endavant. Just trobar l'enllaç, pocs metres endavant sortim de la pista i agafem un corriols que baixa de dret fins a Sant Boi a través d'uns camps i que ens porta ben bé fins a la zona esportiva on es feia el Cros.

Arribem al cros amb un temps aproximant de 2h 10 min. amb una distància total de 14,5 Kms i mes de 800 de desnivell positiu acumulat.


Més tard i ja dirntre del cros escolar, l'Erik va córrer la seva cursa que era un total de 1050 metres, en la que va quedar 14è. També l'Iker, el xic de casa va fer el seu debut en el cros corrent sense problema la recta que els hi fan córrer als més petits. Finalment, jo vaig avabar per córrer la cursa per als pares, que constava de una volta al circuit gran (1050 metres com l'Erik) i que la veritat s'em va fer molt llarga, i és que la gent va sortir a sac i a penes vaig poder aguantar el ritme dels de davant uns pocs metres. al final 7è de 10 corredors.

divendres, 10 de desembre de 2010

Running al Sot Gran

La volta d'avui l'he començat des d'un lloc diferent a l'habitual. Si bé sempre acostumo a sortir de casa quan corro entre setmana, avui tot aprofitant que havia de deixar el cotxe a les 9:00 a la dona he sortit des de l'avinguda del castell.

He enfilat carrer amunt en direcció a Sant Vicenç i he anat a buscar els colegis, des d'allà amunt per la pista fins a arribar a la casa del Sot Gran i un cop dalt he baixat cap a Vilaseca per l'altre costat de la pista.

En total hi he estat 32 min a fer 5 Kms  amb un desnivell de 132 metres

dimecres, 8 de desembre de 2010

Entreno en alçada

Aprofitant que aquest pont era llarg, vàrem pujar amb la família a passar uns dies a Puigcerdà, i ja que estava allà res millor que fer un entrenament en alçada (si més no més alçada de l'habitual).

Diumenge doncs aprofitant que tenia la tarde lliure i que no feia excessiu fred, vaig sortir a còrrer una miqueta. El dia abans havia confeccionat una ruta amb el Compe GPS que vaig carregar al Garmin. Una ruta d'uns 12 Kms amb un desnivell de tan sols 160 metres, ideal per rodar.

La ruta havia de seguir bàsicament el recorregut de la mitja marató de Puigcerdà, però retallant  alguns Kms, ja que ara per ara no sé podria fer 21 Kms amb unes condicions òptimes.

Així doncs un cop llest  i a punt engego el GPS i començo a caminar vora l'estany. En principi el GPS no em pilla els satèlits suposo que degut a que el cel està molt i molt tapat. Espero una mica mentre començo a córrer per la baixada en direcció a Sant Martí d'Aravó. Passen un parell de Kms i el GPS continua mort, així que decideixo apagar-lo i anar per feina.

Aviat em comença a sobrar roba. De fet m'he abrigat massa, no fa gota de fred i el paravent ara em fa nosa. Em lligo el paravent a la cintura i guardo el GPS i les claus de casa com puc entre la butxaca del maïllot i el portabidó. Arribo a la Torre del Remei i Bolvir, travesso la N-260   i segueixo en direcció a Talltorta. Em costa una mica d'agafar el ritme tot i que porto vora 4 kms.

Un cop passat Talltorta giro a l'esquerra per una carretera on passen pocs cotxe que ja va de retorn a Puigcerdà, estic a meitat de camí i porto un 6 kms aprox. Un parell de kms més endavant agafo un trencant a mà esquerra en direcció a Ventajola (trencant que no hauria d'haver agafat), el qual em porta a un petit nucli amb quatre cases on el cami es parteix en dos i decideixo gira cap a l'esquerra (un altra cosa que no hauria d'haver fet). Durant uns minuts troto trepitjant neu tova i entre camps i cases de pagès fins que per art de màgia el camí desaparèix. Giro cua i desfaig el camí fins a Ventajola de nou on en comptes de tornar a buscar la carretera bona decideixo agafar el trencant de la dreta ( nou error). Si bé la direcció és la correcta, (direcció Puigcerdà), El camí és ple de paranys. 

Aquest tram de camí és ple de basals enormes glaçats que van a banda i banda del camí. alguns m'atreveixo a creuar-los per sobre el gel, alguns simplement els vorejo, i en algun he tingut que fer autènticas malabarismes entre els arbres, recs i demés per sortejar-los sense mullar-me.

Arribo a una mena d'urbanització que suposo que serà la part nova de Ventajola, ara ja corrent de nou per asfalt i segueixo en direcció a la carretera de Guils de Cerdanya travessant de nou la N-260. Désprés d'uns metres per la carretera de Guils em desvio a la dreta per passar de nou per Sant Martí d'Aravó. Ja sóc pràcticament a Puigcerdà, només em queda la dura pujada fins l'estany, la qual haig de fer-ne algun tram caminant.

Finalment arribo a casa després de 1h 33 min, amb un total de 14,5 Kms (dels 12 que havia de fer en un principi).

dissabte, 27 de novembre de 2010

L'Esquirol i la barra de ferro

Avui hem fet una sortideta amb la BTT força complerta amb en Pere. La ruta ha consistit en anar fins a l'Esquirol per diversos camins i corriols, (alguns d'ells del tracks del diable) i de tornada hem passat per la barra de ferro fins al restaurant de les Gorges. 

Hem sortit a les 9:00 de Sant Vicenç de Torelló en direcció a la fontsanta i la casa de Targarona. Hem anat per un corriol fins a arribar a les cases de la riera de Sant Pere. Des d'aquí hem seguit un tram dels tracks del diable per diferents corriols i camins. Durant el traçat hem trobat força raconades on la vegetació estaba completament blanca, ja que segurament no hi toca el sol en tot el dia i s'hi va acumulant el glaç d'un dia per l'altre.

Hem arribat a l'Esquirol sobre les entre les 11:30 i les 12:00 aproximadament i hem anat a buscar el camí cap a la barra de ferro que surt del costat del cementiri. Algo tècnic al principi, amb algun esgló compromès i baixada amb pendent, però que de seguida es converteix en un sender ample. La tendencia és d'anar guanyant una mica d'alçada al principi, però sempre planeja força i en la segona part acaba baixant.


El camí ressegueix tot la cua del pantà de Sau en la seva part més alta. És en la part final (després de travessar un riu) on el camí es torna algo compromés degut a que el camí es fa molt estret i amb la vegetació força tancada, a més a la banda dreta i tenim un precipici (creat pel pantà) d'un centenar de metres ben bó.

Un cop al restaurant de les Gorges, en comptes d'agafar la carretera cap a Roda o Sant Martí de Sescorts, hem agafat un camí que jo no coneixia i que porta fins a Roda, al barri de les cases noves, passat per l'antic 'Sporting' ara abandonat. Un camí amb alguns puja-baixa plens d'esglaons. Un cop a Roda travessem la carretera i seguim de dret per anar a buscar la carretera de casa de l'hora, que trobem també per un nou camí el qual no coneixia i que passa pràcticament paral·lel al camí asfaltat principal. De casa de l'hora fins a Sant Vicenç hi hem anat passant per quatre camins i vorejant la miraculosa.

Al final la sortida ens ha sortit per 45 Kms i 3h30min amb un desnivell positiu (segons el CompeGPS) d'uns 1030 metres 

dimarts, 23 de novembre de 2010

Running al Castell dels Moros

Avui feia fred, molt fred. Volia sortir i fer la mateixa volta que els dies anteriors amb alguna variació, però finalment he decidit cambiar de traçat i anar a buscar el solet per sortir de la boira.

He pujat per la pujada de la Grinsa amunt. Costa molt de fer aquesta pujada en fred i he arribat als colegis, l'intenció era seguir pel passeig fins a Sant Vicenç, però a mitg passeig he agafat un camí a mà esquerra que puja en direcció al Castell i que enllaça amb el camí que va de darrera els colegis a Sant vicenç. Des d'aquí he reculat de nou als colegis per pujar per la pista en direcció al Sot Gran i m'he desviat a la dreta per agafar el camí que puja al Castell per la cara Nord. 

Un cop a dalt del castell he baixat pel camí bó i a l'alçada del Mas Grau he girat a l'esquerra per allargar una mica la sortida i trotar uns quants kms doncs lógicament bona part de la pujada al castell no l'he fet corrent si no caminant a pas lleuger. He trotat fins al Mas Vilar. Allà en comptes de seguir recte cap a font de nogueres he entrat al poble i he tornat de nou pel camínet cap als colegis. Baixada de nou cap a Vilaseca i a casa.

En total han estat 47:25 min i uns 4-5 Kms amb força desnivell.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Running i digestió mala combinació

Aquesta és la conclusió a la que he arribat avui. El fet és que he sortit d'hora a la tarda a córrer una mica. En principi havia d'haver-ho fet al matí, però la mandra a pogut més que jo.

Així doncs un després de dinar, només mitja horeta més tard, he sortit a córrer. La ruta ha sigut la mateixa del dimarts passat, aquest cop amb el GPS per comprovar els Kms i desnivell que hi ha.

Durant quasi tota la sortida no m'he sentit massa fi. I és que la paella que m'he menjat per dinar m'ha anat donant voltes per l'estómac fent que no anés cómode en tota la sortida. Hi havia estones que s'em pujava l'arròs fins a la gargamella!!.

No obstant, avui, a part d'això m'he trobat prou bé, ja que en les pujades no em notava tan pesat com l'altre dia. El temps que he tardat a fer la volta ha estat molt semblant 42 min. en fer 7 kms.

Arribat al Km 7 però m'he dit - que coi i si provem de fer-ne 10?- i així ho he fet. He seguit en direcció a Borgonyà pel camí que porta al rest. la Fura i he atravessat tot el poble pujant en direcció al cementiri. M'he desviat avall just abans d'agafar la pista que porta al cementiri per anar a sortir al costat del riu que he resseguit ja fins a cas passant pel Txiringuito del camp de futbol. Al final, als 10 kms he parat el crono amb 59 min. Llavors he caminat uns 500 metres per recuperar l'alè, ja que l'ultim km havia apretat una mica i l'ultim km l'he acabant trotant suau.

En definitiva una bona volta prop de casa. 11 Kms en poc més d'una hora i 550 de desnivell positiu acumulat




dimarts, 16 de novembre de 2010

Comença temporada de running 2011

Feia dies que no sortia a córrer, concretament desde principis de setembre en que vaig córrer a la cursa de la Ges Extrem, i avui he decidit de treurel's-hi la pols a les sabatilles que estàven tristes al fons del sabateri començar a preparar la nova temporada de running.

Cal dir abans de tot que avui tinc unes agulletes de collons, i no pas de córrer ni d'haver sortit amb la BTT. Ni tan sols de fer una sessió de Spinning a casa el cap de setmana. No, tinc agulletes de fangar l'hort!.

Si bé no és una activitat catalogada com a esport a l'aire lliure, crec que és prou dura per als pobres que no estem acostumats a treballar el tros. Diumenge vàren ser força les hores que vaig estar clavant l'aixada i ajupit treient males herbes, i és per això que porto un parell de dies amb unes agulletes a les cuixes (crec que és la zona dels Isquios).

Així doncs avui tot i les agulletes he fet pit i collons i a trotar una mica. Al principi costava força trotar i agafar ritme, ja que a part de la càrrega muscular, arrenco en pujada sortint de Vilaseca en direcció als colegis pujant per el pedrís de darrera el polígon. He enfilat fins al Mas Grau on he girat cap a la casa del Vilar i en direcció a la Font de Nogueres que li he donat la volta. acte seguit de tornada he entrat a Sant Vicenç i he baixat cap a l'Hípica fins a la carretera de Sant Pere per pujar de nou a Sant Vicenç per la carretera nova i ja tornada de dret cap a Vilaseca per la baixada de la Grinsa.

Ha set una volteta curta d'uns 7 Kms i 42 Min . pels voltants de Sant Vicenç de Torelló. Tot i tenir agulletes m'he sentit bé de cames. No tant pel que fa a la respiració, ja que a les pujades m'amorrava una mica massa i hem costava d'aguantar el ritme. No obstant durant tot el recorregut he sabut trobar un bon ritme (no massa alt) que m'ha permés aguantar bé. D'altra banda la posició i la petjada també he intentat controlar-les ja que vull mirar de millorar aquest aspecte per evitar futures lesions i sobrecàrregues, ja que sempre acabo tocat per aquest motiu. 

Ara m'he proposat intentar seguir una rutina d'entrenaments (córrer un parell de dies a la setmana) a veure si millorem.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Ascenció al Coll de la Creueta

Esmolant les eines abans de sortir
Avui hem fet una sortideta llarga, la del Coll de la Creueta, que ja feia dos anys que no la feiem. És una sortida 100% carretera, amb sortida a Campdevànol i arribada (en el meu cas) a Puigcerdà. Tot i ser una sortida tota per carretera nosaltres com a bons BTTerus, la fem a sobre de les nostres burres.

A les 8:00h hem pasen a buscar en Jaume i en Pere i agafem carretera cap a Campdevànol per la C-17 amunt. A campdevànol deixem el cotxe davant de la residència d'avis que hi ha a la sortida del poble en direcció a la Pobla de Llillet.

A punt d'arribar a Gombrèn
Poca estona més tard ja pedalàvem en direcció a Gombrén, el primer poble que haviem de passar. La carretera en direcció a Gombrés es molt planera, amb algún 'falso llano' que ens arrenca les primeres gotes de suor de la pell. El sol es comença a obrir pas entre la mica de boira alta que encara queda. Arribem a Gombrén a les 9 i escaig  i fem una aturadeta per treure'ns alguna cosa de roba. 

Sortim del poble i un parell de quilòmetres enllà agafem un trencall a mà dreta en direcció al santuari de Montgrony. Aquí comencen les rampes fortes, algunes arriben fins al 18% i ens enganxen pràcticament en fred, ja que a penes portem 10 kms a les cames. Aprofito els descansillos que ofereix la pujada per tirar alguna foto mentre els genolls reneguen de dolor. No és el dolor que vaig tenir fent els tracks ni molt menys, si no que és com si hem diguéssin - Ei tu! que encara estem freds i no volem patir cabrón! -.



Pujant per la carretera  de Montgrony
Davant el castell de Mataplana
Arribem a un trencant en el que ens desviem cap a l'esquerra i deixem la pista del Santuari enrera. Tot i seguir pujant amunt, amunt, la pendent ja no és tant forta i es suavitza mica a mica. Passem per l'antic castell de Mataplana, que data del Segles XIII. Aquest castell és conegut per haver estat residència del Compte Arnau i el Baró Hug I de Mataplana. Prop de les ruines també i trobem l'ermita de Sant Joan de Mataplana, restaurada l'any 1969. Actualment està tancada al públic i s'ha de demanar cita prèvia per visitar-la. Passem pel costat sense aturar-nos, ja que ja hi haviem estat en altres ocasions i no valia la pena. El camí continua pujant lleugerament passant pel costat del refugi de l'Espluga i vorejant uns prat verd on pastura el bestiar i des d'on podem veure amb claredat la serra de Montgrony amb el santuari al capdamunt.

Vorejant el prats a l'alçada del refugi de l'Espluga
En Pere i e Jaume arribant a Can Ros


El Pedraforca al fons
Un parell de quilòmetres mes tard s'acaba la pujada. Un petit túnel excavat a la roca ens anuncia el principi d'una curta baixada entre un bosc de pins, faigs i grèvols carregats de frits vermell que dónen un ambient  quasi nadalenc a la vegetació. A la nostra dreta podem veure les dues arestes del Pedraforca que durant quasi tot l'itinerari ens han (i aniràn) seguint. La baixada s'acaba aviat, no més d'un quilòmetre i la carretera es torna a enfilar fort amunt amb ràmpes del 15%. Seguim uns tres quilòmetres fins a un petit nucli anomenat Can Ros i que no estic segur de si pertany a Castellar de N'Hug. Poc després arrivem a la carretera que ens ha de dur al coll, just davant de Castellar de N'Hug.

En Jaume pedalant amb un ramat de xais de fons
Aprofitem per fer una aturada abans d'encara el coll i mengem unes barrtes i un plàtan. També ens traiem algo de roba, ja que durant tota la pujada no hi ha ni una ombra i el sol comença a collar fort. Mentre prenem l'avituallament, debatim sobre els kms que queden fins a dalt. En Pere diu que segons el seu GPS uns 160 metres i ens fotem tots a riure!. En Jaume aposta per una dotzena, mentre que jo tiro un pèl més abaix em quedo amb deu o onze. Enfilem la carretera del coll amb un ritme alt en els primers quilòmetres i la veritat és que vaig una mica forçat anant amb aquest ritme i li dic a en Jaume que jo afluixo i m'ho agafo amb més calma que encara queda molta tela per tallar. Els demés també afluixen i seguim junts l'ascenció. Ens ho agafem amb força calma però sense adormir-nos i aprofitem per fer algunes fotos també.

En Pere i jo a pocs kms del coll
Arribem al quilòmetre cinc de la pujada i passem un cartell que anuncia el coll de la creueta a un tres quilòmetres. Ni dotze ni deu, en total Vuit!. També marca un desnivell mitg del 4% lo qual està bé tenint en compte les rampotes que hem tingut que fer avui. Els últims tres quilòmetres passen volats. El ritme del trio augmenta i en l'últim quilòmetre en Jaume i en Pere fan una apretada forta i jo hem despenjo una mica, tot i que he intentat aguantar-los una estona al final he tingut que afluixar, cosa que he aprofitat per treure de nou la càmera de fotos i fer una foto just quan arribava.

En Pere i en Jaume preparant l'atac final al coll

Un cop al coll fem un petit descans, ens abriguem una mica per la baixada i fem la foto de rigor,bé de fet li demanem a unes mestresses que feien turisme amb la família que ens la tirin. Aprofito per trucar a casa per dir que sóm a dalt i que en cosa d'una horeta i mitja ja seré a Puigcerdà.

La meva arribada vista den 1ª persona
Reprenem la marxa baixant en direcció a La Molina, i planejat fins a l'estació d'esquí dels Alabaus, on sortim a la carretera que va de La Molina a la Collada de Toses. Girem amunt en direcció a la Collada. El tram que va fins a l'hotel és molt fred, potser el més fred de tota la ruta, i és que aquí hi ha llocs que amb prou feines i toca el sol en tot el dia. Arribem davant de l'hotel uns minuts més tard i parem per despedirnos, ja que ells baixaràn per la collada cap a Campdevànol i jo farés camí també per la collada però en direcció a Puigcerdà on m'hi espera la familia per dinar i anar a Fira.

Foto de grup al Coll de la Creueta
Davant de l'hotel ens trobem amb en Planas, en Marginet i una colla de gent que van cap a Puigcerdà amb autocar a dur els nanos a jugar a futbol. Ens hi entretenim una bona estona fent petar la xerrada abans d'arrencar. Un cop ens despedim tots, tiro collada avall pedalant com un esperitat. En la part alta haig de vigilar, ja que és molt baga i el terra està molt humit i no vull anar per terra en una mala frenada. La baixada no té gaire per explicar, només pedalar i més pedalar. Per dir algo potserque  la mitja que va rondant els 40km/h i que el vent bé lleugerament de cara. L'últim tram s'em fa pesat i es que començo a estar cansat, i tinc el cul fet mistos. Arribo a Queixans i decideixo no passar per la pista que voreja el Segre, ja que al costat del riu sempre fot molta rasca i a més la presió que duc avui als pneumàtics seria com passar-hi amb una bici de carretera. Així doncs faig una petita variant passant per les Pereres i encarant el camí de Sant Marc sense trepitjar pista ni camins. Mentre pedalo per la carretera de Sant Marc miró com juguen al Pitch & putt i m'enracordo que en Ramón i en manel de la faina avui jugaven un torneig.

Finalment entro a Puigcerdà. Està a petar de cotxes i hi ha molt de trànsit. Només penso en que haig de pujar la maleïda pujada del llac, que amb 65 kms a les cames s'em atravessa que no vegis. De tota manera foto pit i collons i la faig del tirón com un machote i arribo a casa, on truco a la mestressa que em vingui a obrir la porta del garatge.

La sortida en números: 

Distància: 66.33 Kms
Desnivell acumulat: +1446 / -961
Temps Pedalant: 3:53:55

Enllaç al track:

 http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1288788


Perfil de la Ruta

dimarts, 2 de novembre de 2010

Grabant un Video

Aquest Diumenge (31 d'Octubre), vàrem quedar amb en Jordi de Tracks del Diable per anr a grabar un video promocional del tracks del Diable. Es tractava de grabar el tram de baixada que va des de la Cabanya del Mir fins a Sant Quirze de Besora.

Així doncs a les 10:00 am ens trobem al pàrking de les Serrasses, en Jordi, en Xevi R., en Xevito i jo. Anem amb els cotxes cap a Sant Quirze on en deixem un i seguim fins a Santa Maria de Besora. En arribar a Santa Maria, fot un xàfeg de collons i decidim de cancelar la sortida ja que així no grabarem res.

Quan ja estàvem baixant per la carretera veièm que el dia s'aixeca i girem cua. Acabem per decidir d'anar fins al restaurant del Mir i esperar allà una mica a veure si escampa i baixar després. Arribem al restaurant que ja no plou i mentre ultimem els preparatius BTTeros i logistics, el sol comença a sortir de manera tímida entre els núvols.

Finalment comencem la baixada fent alguna paradet al començament per ajustar l'alçada de la càmera. El primer tram està molt enfangat i rellisca d'allò més, per postres hi han passat una excavadora per allisar el terreny.

Abans d'entrar al corriol, que és d'es d'on voliem començar a grabar fem uns últims ahustos a les càmeres. La càmera d'en Xevito però porta la targeta plena i no pot grabar, així que aprofitant que jo porto la camera de fotos li passo la meva targeta. També hi ha problemes amb la meva càmera, que s'ha quedat sense piles. Així doncs grabarem només amb l'altre camera.

Els primer metres els grabem amb en Xevito davant i filmant-nos de cara, però més tard decidim de canviar la perspectiva i ho fem grabant-nos d'esquena. La baixada la fem sense cap complicació, i un cop a Sant Quirze demanem al Bar Esport que ens guardin les bicis mentre anem a buscar els altres cotxes a Santa Maria de Besora. Un cop als cotxes, entrem al restaurant a fer la Cervesa i a mirar a traves del portàtil d'en Xevito el que hem grabat, quedant més que satisfets del resultat.

En total han estat aproximadament un 10 Kms (no ha arribat) i uns 43 mins de baixada. una sortida light però divertida i entretinguda.

7ª BTT Manlleu

Diumenge 24 d'Octubre, es va celebrar la 7ª marxa BTT de Manlleu. Enguany vaig tornar a fer-la amb l'Erik igual que l'any passat. 

La BTT Manlleu és una marxa/pedalada ideal per fer amb els més petits i/o en família, ja que la marxa curta (que al final no ho va ser tant ja que ens van sortir 18 Kms) és molt variada i divertida per als nens. Aquest any inclús m'atreviria a dir que el traçat era molt millor que l'any anterior. A més està molt ben organitzada per la gent del Club ciclista Manlleuenc. 

També hi ha dos traçats més per als que volen apretar una mica. un d'uns 35 Kms i el llarg de 57 Kms, que segons he sentit van ser força exigents molt bonics i entretinguts.

 Parlem però dels nostres 18 kms personals. Abans de sortir ens trobem amb força gent coneguda, en Pere Bautista que anava amb el seu germà, i una colla dels Independent Bike de Torelló, en Cristian, en Miki, en Xevi, en Tarrés, en Toni Martinez,... i alguna altre que hem dec descuidar, amb els quals ens parem a xerrar una estona.


Ens vàrem situar a la sortida força enrera, ja que a l'Erik amb la bicicleta que porta a vegades li costa arrencar i a més era preferible deixar als màquines que sortissin davant. Ens agafem la sortida amb calma tot vorejant el riu. En els primers metres li dic que no corri i que no es posi nerviós si el va passant gent, que anem de passeig i a passar-ho bé. Travessem Manlleu amunt per anar a buscar  la pista que puja directament cap a l'Ermita de Sant Jaume. Es tracta d'una pista ampla i sense cap complicació al principi, però abans d'arribar a l'ermita sortejem alguns trams on el camí es més trencat i fem algun repechonet a peu ja que l'Erik no pot pujar-lo sobre la bicicleta. Un cop a sant Jaume, agafem la pista ample  que ens porta fina al santuari de Puig-Agut. Pista ampla tota l'estona i de bon fer, amb algun desnivell fort per l'Erik però que aconsegueix fer sense haver de baixar de la bicicleta. 

Des del santuari, baixem en direcció casa de l'hora. L'Erik s'ho passa pipa baixant per la pista. Arribants a la carretera seguim amunt en direcció a quatre camins, L'Erik ja comença a demanar per l'avituallament, i es que en 10 Kms pràcticament només hem fet que pujar. Precisament en el km 10 clavat hi ha el desvio de la marxa curta, el qual agafem tot baixant per un caminet entre unes masies abandonades. Aquest és un caminet ideal per que els nanos agafin una miqueta de tècnica sobre la bicicleta, i perquè en el cas de l'Erik aprenguin a utilitzar també el frè de davant. Abans d'arribar a l'esmorzar hem de salvar una obstacle al camí, ja que les plujes de dies enrera han fet que es formes un rierol que hem de travessar. Passo jo primer i li dic que si vol passem la seva bici a coll i que faci un salt, però s'estima més provar de passar-lo amb la BTT. La falta d'experiència fa que hi foti el peu ben bé al mitg de l'aigua.

A l'esmorzar en mengem un entrepà de butifarra i alguna coseta més i un cop tips seguim la ruta ara ja cap a Manlleu. Anem pràcticament sempre baixant tret d'un parell de repechons que fem a peu fins a sortir a la carretera a l'alçada de Comermena. Seguim per l'asfalt avall fins al carril bici que baixa cap a Manlleu que seguim fins a entrar al poble. Travessem el poble seguint el traçat del carril bici fins ala rotonda de les piscines on seguim pel carrer avall on haviem sortit al matí i sortim al costat del riu altre cop. Voregem el Ter amunt en direcció al pavelló i entre per sota de l'arc fent un esprint final. El temps total de la volta 1h 43 min.

A l'arribada prenem alguna cosa a l'avituallament i mentre que jo carrego les bicicletes l'Erik aprofita per jugar una estona als inflables que han muntat.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Tracks del Diable (Capitol VI)

CONCLUSIONS

Han estat tres dies força durs, on cada etapa ha estat diferent respecte a les altres.

La primera etapa (de Torelló a la Vinyeta) és la més complerta de totes i la més llarga. Aquesta etapa està plena de corriols, caminets i senders, sobretot fins que no has arribat a Tavertet, on fas un tram llarg amb pista de ciment.

Trobo que és una etapa altament recomanada per al amants del Enduro i tot aquell que gaudexi de la bicicleta pedalant sense presa. Els que disfruten pedalant per pistes amples i anant a ritme ténen la seva recompensa com hem dit de Tavertet a Rupit, però també pujant de Rupit cap a la Devesa, ja que s'hi va per una pista ample i ciclable al 100%. Per als amants de les pujades dures i tècniques hi trobem el coll de Pixanúvies, que trobem passada la Vola o l'anomenada Pujada de l'Extremaunció, a pocs kms d'acabar l'etapa.

La segona etapa (de la Vinyeta a Alpens) Es podria dividir en dues parts. La primera de la vinyeta a Sant Quirze, és ideal per als que els agrada pujar i baixar colls per pista ampla i camins rurals i enllaçar-los amb bonics senders i corriols. En aquesta etapa trobem dos grans colls només de començar. Collsplana, altrement dit 'La cuesta de la muerte', però que val a dir que arreglada es fa millor, o el Coll del Forn, que tot i que el tant % és menor, és llarg de fer i el terreny és molt pedregós.

També en aquesta etapa trobem el tram dels Molins del Mir que és poder un dels trams més divertits de la ruta ja que s'ah de travessar el riu vàries vegades.

A partir de Sant Quirze, la ruta és fa una mica monòtona, ja que durant força kms. vas per pista ample i de bon fer, cosa que al final de l'etapa acabes agraïnt, ja que t'espera la trca final, amb les dures pujades trialeres prop de la Tremolosa que posen la guinda en aquesta segona etapa. Una etapa força més rodadora, i que convida com he dit a deixar-s'hi la ronyonada en els colls.

Per últim la tercera etapa (Alpens - Torelló). És una etapa amb molta pista i això fa que sigui la més ràpida de les tres. Tot i nosaltres i varem estar unes 7 h llargues degut a problemes mecànics, crec que es pot fer bé amb unes 5 i escaig. Sense excesives dificultats tècniques excepte en algunes trialeres com la de Sant Salvador, que actualment està fatal. Tot i que el desnivell està molt repartit durant tota l'etapa i a penes és perceb que vagis pujant encara queda al final un últim coll que a molts s'els atravessa, el coll de duec o com jo l'he anomenat 'La porta del paradís'. No per ser el més llarg ni el de més desnivell, ni el més tècnic, si no simplement perque és l'últim, i quan arribes aquí amb prop de 200 kms a les cames i el cul més pla que una llosa, el que vols és que sacabi quan abans millor i creieume es fa etern. 

La ruta acaba amb una 'visita turistica'com jo l'anomeno, tot resseguint el Ges. Una volta que els que vénen de fora deuen disfrutar de fer-la, però els que sóm d'aquí. Ja ens sobra una miqueta pel fet de que vas marejant la perdiu durant uns 10 kms abans d'entrar al poble.

En definitiva una els millors adjectius per definir aquesta ruta serien; dura, divertida, i molt complerta.

Abans d'acabar però vull fer un petit incís sobre la bellesa dels paratges que recorre la ruta que só meravellosos, i que molts de nosaltres al ser de la zona no sabem apreciar. Els cingles de l'Avenc a Tavertet, El salt de Sallent a Rupit, la Foradada  a Cantonigrós, els Molins del Mir a Santa Maria de Besora i les extraordinàries vistes que hem pogut veure tant desde la part del Cabrerès com de la zona de Besora o les del Lluçanes.

Val la pena fer-la! A que espereu?

Tracks del Diable (Capitol V) - Etapa 3 -


Diumenge, 17 d'Octubre 7:00 am

ETAPA 3 (Alpens - Torelló)

El primer que he fet només llevar-me ha estat mirar a veure que feia el genoll, que ahir em va acabar molt tocat. En principi sembla que està millor i no noto molesties al flexionar. Per si de cas, em prenc un antiinflamatori i faig una bona ruixada de reflex. També em poso una genollera per que em quedi més collat.

He sortit deu minuts abans de les 7 del matí de casa, amb la bicicleta carregada al cotxe. Tot seguit a recollir als demés a casa de cadascún i després de carregar bicicletes. A les 7 en punt ja fem camí cap a Alpens, i tot pujant anem comentant una mica l'etapa d'ahir i fent previsions sobre la d'avui.

A les vuit ja estem ja a Alpens sobre la bici, enfilant la carretera amunt, la qual deixem aviat per agafar un trencall a mà a esquerra que ens ha de dur cap a Santa Eulàlia de Puig-Oriol. Els primers quilòmetres só pràcticament en baixada o planejant per una pista ampla. Hi ha molta boira i fa molt de fred i al no haver-hi repetxons costa d'escalfar. A partir del km 4 Aprox. (quan comencem a fer una mica de rampes), el genoll comença fer-me la guitza de nou i déu n'hi dó el mal que em fa. Durant una estona em plantejo de girar cua, però de moment segueixo i no dic res als companys. Decideixo intentar arribar a Santa Eulàlia i un cop a llà si continuo igual baixar cap a Alpens per la carretera.

El track segueix per pista ampla, ara però amb unes fortes pendents que s'enfilen enmitg d'un bosc. Uns kms més endavant ens hem de desviar per un corriol que resta una mica amagat. Segons en Jordi de Tracks és un enllaç nou per evitar passar per una zona que han desemboscat i que està en molt mal estat ja que el pagès no ha retirat la brossa. 

El corriol si bé al principi és divertit i entrentingut, en principi sempre de baixada. A la part intermitja és durillo de ciclar degut a que, al estar enfagat i passar-hi el bestiar està molt aixafat, però un cop que hem travessat un rierol (que feina hem tingut de l'aigua que duia) la cosa ja va millor. Finalment sortim a una pista que ens porta directament a Santa Eulàlia la qual te un 'falso llano' de lo més cabrón i on m'amorro una mica per no forçar el genoll, el qual un cop s'ha escalfat no em fa tant mal com al principi.

A Santa Eulàlia no parem i seguim per una pista ampla de nou en baixada i planejem durant una bona estona. fins aun prat on hi ha unes vaques que tenen unes banyes del cagar-s'hi!. En Pere diu que no veu gaire clar de passar per allà al mitg, però en Jaume i jo diem que si el track marca cap allà, cap allà que hem d'anar, ens espera un bon tall de coca a Perafita. Només d'obrir la tanca les vaques fugen corrent i tot queda en un no res i travesem el prat sense problemes. A partir d'aquí la pista es torna més dolenta, amb molt més fang i amb pujades força dures que decidim de fer a peu en Jaume i jo. Més endavant la pista ja és més bona i està encimentada a la part final i que és la que puja més dreta. Sortim prop d'una mena d'ermita on hi tot d'avis que i van suposo que la missa de diumenge. Estem a pocs metres del poble, entrem i girem a la dreta per anar al forn i segellar l'ultim control.

A Perafita ens i estem una bona estona. Primer ens entaulem per menjar un bon tall de coca amb un Cacaolat calent que es posa 'de muerte', i deixem un perfum a merda de vaca al local que deu n'hi dó, mitja hora aprox. Abans d'arrencar en Pere infla una mica el neumàtic que li torna a perdre aire tot i haver-lo arreglar el dia abans a casa. Agafem les bicis i en pujar-hi a sobre sorpresa!, tinc la roda de davant punxada! Desmuntem la roda i cambiem la camara per una de nova. Collons que bé que van aquestes cobertes Schwalbe! surten amb les mans soles!. Perdem cosa de mitja hora més entre inflar la roda d'en pere i reparar la meva.

Un cop reparada la roda sortim del poble. Ara el sol ja es presenta timid entre la boira, tot i això continuem amb força fred. El track segueix de nou per pistes amples, però encara no hem fet més que un parell de Kms i parem de nou, la roda d'en Pere torna a anar molt i molt baixa. Al final decideix de desmuntar el tubeless i fotre-hi una càmara. Perdem mitja horeta més entre pitus i flautes.

Si el tram entre Sta. Eulàlia i Perafita se m'ha fet curt, fins a Sant Boi encara s'em en fa més, ja que la totalitat dels quilòmetres són sobre pista en bon estat i carretera asfaltada i podem pedalar més alegrement. En aquest tram ens trobem en una raconada un munt de gent que al acte dona la impresió que estiguin fotén una arrossada, pero no, són tot pixapins i camacus que han anat a caçar bolets!. Baixant per la pista inclús hem de fer cua rera un parell de cotxes que baixen lentament. Al final s'em inflen el collons de menjar pols i els passo!. Arriben a una carretereta asfaltada que porta directament a Sant Boi. Hi ha cintes d'alguna cursa d'algo i adelantem tres ciclistes que van xino-xano. Més endavant, quasi arribant al poble ens trobem més gent amb bici, resulta que avui i feien una pedalada. Entrem a la plaça de Sant Boi i parem, en Pere torna a portar la roda baixa!.

Desmuntem la roda amb calma, aquest cop ha estat una punxa, que ens costa déu i sa mare de treure-la. Muntem de nou però la roda no entra a la pinça del disc. Més problemes, en posar la roda es doblega la peça que fa de molla de les pastilles del fre i hem de desmuntar la pinça i treure les pastilles. Adrecem la molla i tornem a muntar. Tornem a perdre més de mitja hora reparant l'avaria però finalment sortim del poble per la pista que porta cap a Gallifa. Parem a fer un riu a mitja pista i de sobte apareix en Tarrés que voltava per allà amb la BTT i fotem una mica la xerrada. Arrenquem de nou, però avans de fer ni un sol Km hem d'aturar-nos de nou. Més problemes amb la ditxosa roda del darrera d'en Pere!. Ara la porta totalment frenada. La demuntem de nou, i treiem la pinça altre cop. La molla s'ha trencat i un tros s'ha quedat clavada al disc cosa que ha fet que les pastilles quedesin molt malmeses. Traiem com podem el tros de molla del disc o adrecem i pulim una mica la resta de la molla com podem.

Muntem i desmuntem la roda varies vegades, però la molla no té prou força per fer retornar els pistons i es queda una mica frenada. finalment en Pere decideix seguir així amb la roda una mica frenada el que queda de ruta, sort que ell està fort. Hem estat quasi 45 min aturats aquest cop.

Seguim en direcció a l'ermita de Sant Salvador, entrem en un corriol molt bonic de baixada on, a mitja baixada, em trobo un pixapi penjat d'uns boixos. Collons quines mates més rares es crien en aquestes contrades! Aquest segur que collia bolets i en sentir que baixavem s'ha acollonit. Després del corriol de baixada travessem un rierol i sortim a un prat que travessem per sortir a una pista que enllaça amb la pista principal  de Sant Salvador. Lo millor de tot és que en sortir a la pista estàs a pocs metres d'on has passat fa una estona per lo que hem sumat un parell de kms que de saber-ho més d'un s'estaviaria. La pujada a Sant Salvador, tot i haver-la fet força vegades s'em fa molt pesada, ja que haig de pedalar molt per sota de la meva capacitat i amb molta cadència per no carregar el genoll que fins aquí va aguantant tot i donar-me algun avís de tant en tant en forma de fiblada forta. Pujo tot el tram força despenjat dels altres que m'esperent de tant en tant. L'ultim repecho m'el passo pel forro i faig drecerera pel camí que porta a Sant Salvador directament. Els demés fan el mateix. No només s'estalvia un un repechó fort si no que a més és més bonic al tractar-se de corriol en comptes de pista.

Ja som a Sant Salvador. Ara toca baixada fins a Bajalou. En Jaume passa primer a la trialera fins al primer filat, on llavors passo jo al davant. Sabedors de la perillositat d'aquesta trialera no ens la juguem pas i fem a peu alguns trams complicats tècnicament i que ara estàn en molt mal estat. Sortim a la pista d'Orís i baixem folls carretera avall fins a trovar un trencant a mà esquerra que ens durà cap a Bajalou. A la baixada em deixen anar al davant, primer perque baixo més ràpid i segon perque fa poc que vaig estar marcant aquest tram per al Road-Book dels Tracks del Diable i em coneixia una mica el terreny. El camí baixa per camins i corriols tot travessant rierols (força més plens que dies enrera quan vaig pasar-hi sol) fins a sortir a uns camps que vorejem i que ens deixen a una pista que porta ben bé al restaurant de Bajalou.

Aquí debatim si ens quedem a dinar o acabem d'arribar a Torelló. Jo tinc força gana i dic que per mi millor para a dinar, a més són quasi les tres de la tarda. Lo de quedar-se a dinar és un dir, ja que a fora al restaurant hi ha un munt de gent que fa pinta d'esperar-se per dinar. De tota manera entro a demanar si tenen taula per tres. Mentre espero miro els plats, Uhmmm,...quins estofats, quina carn a la brasa i quines amanides,.... Ja tenia mitg dinar coll avall quan em diuen que està a petar i que trigaràn molt a poder donar-nos taula.

Un cop fora decidim se seguir fins a Torelló. Un metres més tard parem per trucar a casa i explicar-els-hi la decisió que hem pres i mengen una barreta i alguna xuxe abans d'afrontar l'últim coll del dia, el Coll de Duec. Travessem la C-17 per sota un pont tot vorejant el Ter, i enfilem la carretera de Saderra. Aquesta es un acarretera asfaltada i molt poc transitada, lo qual ens va bé per recuperar-nos unamica mentre preparem l'ultim atac al coll. Després de pasar una casa que ara no recordo el nom, deixem la carretera enrera que es converteix en una pista ampla. La veritat és que ja hi hem passat força vegades per aquest tram tant de pujada com de baixada, però tot i això s'ens fa molt llarg. Tenim el cul ben quadrat de tant seure al seient i la pista és de les d'anar asegut i a  ritme tota l'estona. Finalment arribem a l'entrada del corriol sense posar peu a terra tot i estar temptats més d'un cop de fer-ho del mal que ens feia el pandero. Deu ser el diable que veu que estem a punt de vence'l i fa servir les males arts. Després de caminar gairebé tot el corriol de pujada, si més no la part final, arribem al Coll de Duec i ens fem una foto a la porta que ens obre el camí cap a la carretera de Bellmunt. Si bé hi ha llocs els quals la gent ha batejat amb algun nom, jo aquesta tanca la batejaría com 'La porta del paradís', ja que arribat aquí ja et veus capaç de tot, saps que el patiment a acabat. A l'altra banda i trobes una vall verda i bonica i un camí que baixa i baixa. Des d'aquí ja tot es veu diferent.

Arribem a la carretera de Bellmunt que encarem cap avall i a l'alçada del cementiri el track ens fa girar a la dreta pel GR que duu a Sant Vicenç de Torelló. Fem una trucada a en Jordi per dir-li on som i que prepari tres maïllots que aviat arribem. Travessem els petits turonets de pedra i travessem un camp de blat que està realment alt i on aprofitem per fer alguna foto i grabar una mica amb la càmera. Sortim sota l'hipica i per un caminet fins a la Fontsanta i posteriorment creuem el pont de Targarona. Seguidament ens desviem cap a la miraculosa que vorejem per la seva dreta i anem a sortir al restaurant del Molí. En aquest últim tram el diable s'ha tornat a manifestar jugant l'última carta que li quedava i en una raconada enfangada m'ha fet anar per terra. Sé que m'ho ha fet a mi perquè sabia que era el que anava més tocat dels tres, però en aquestes alçades ja res no ens pot aturar. 
Sortim del track original a l'alçada del Molí i seguim per la carretera. Tenim ganes d'arribar a casa i no volem seguir de turisme pel poble, que ja el tenim més que vist. Enfilem la pujada de l'institut i passem per darrera el cementiri per no haver de creuar la via del tren. Finalment arribem a la seu de Tracks del Diable on acaba la nostra particular creuada en tres etapes.



Tracks del Diable (Capítol IV) - Etapa 2 -

Dissabte, 16 d'Octubre - 07:30 am

ETAPA 2 (La vinyeta - Alpens)

Ens trobem a la sortida de Sant Vicenç de Torelló. Encara és fosc i avui fot un fred de déu i amés hi ha boira. Enfilem per la carretera cap a Sant Pere de Torelló i seguim per la carretera de la Vola fins el trencant de la Vinyeta, on agafem la pista que ens porta fins a la casa de la vinyeta.
Menjant la Coca a Vidrà
Costa entrar en calor, quina diferència de temperatura amb la setmana passada que vàrem anar amb el maïllot i manguitos, avui a més amb el paravent i tot feia fred. Pasem la Vinyeta i encarem el primer escull fort del dia, Collsaplana altrament dita 'La Cuesta de la Muerte'. Aquí apareixen els primers rajos de sol. Que voleu que us digui. tampoc s'ha fet tant dura. Potser és perque l'han arreglat una mica i ara pots pedalar millor, no té res a veure amb abans quan havies d'anar al lloro a no sortir-te de la traçada bona. Arribem a dalt sense poser peu a terra i això hem motiva d'allò més.

Baixem cap a Salgueda, la pista també està algo millor que temps enrera i arribem al Salt del Molí, on de nou torna a venir pujada. Aquesta pujada fins a Vidrà s'em fa curta tot i que en Pere i en Jaume en els trams més drets em treuen uns metres, però em sento bé i aviat arribem a Vidrà.

Arribem sobre les 9 del matí més o menys, hora ideal per anar a comprar una mica de coca al forn de pa. Endrapem la coca asseguts al banc de fora el forn prenent una mica el sol que apareix tímid sobre les cases del poble.

De nou sobre la bicicleta, anem per la carretera en cirecció a Ciuret. Abans però toca parada a can Serrasolses a segellar el control de pas. Seguim la carretera un parell de Quilòmetres fins a trobar una pista a mà esquerra que ens ha de portar cap al coll de Forn. Al principi està en força bon estat, però més endavant hi força roques i pedra suelta.

Camí el Coll del Forn
A partir d'aquí comença el meu calvari. Començo a notar molèsties al genoll esquerra. Comença com una petita punxadeta a la part interna del genoll, la que està amb contacte amb el quadre, però mica a mica es va fent més i més aguda fins a passar a ser força dolorosa. Faig tota la pujada restant amb el plat petit i amb molta cadència per així no forçar el genoll, doncs sembla que em fa més mal quan faig més força.

Ens aturem en un trencant on en Pere aprofita per buidar la bufeta mentre en Jaume em fot una espraiada al genoll amb el pot de Flogoprofen que porta a la motxilla. Seguím i agafem la pista de la dreta. Arribem a un coll (crec que la fita deia coll de sant cristòfol), i fem una petita aturada per recuperar forces.


Prop del Barretó
 El camí continua ja força més pla sense a penes desnivell, però mica a mica es complica en forma de fang, roderes enormes i bassals que semblen piscines olímpiques. Sortejant aquests obstacles passem el Coll de Forn i anem a sortir a un nou trencant el qual agafem a mà esquerra i que baixa fort. Ara ja encarem la baixada cap a Santa Maria de Besora. La baixada és molt divertida i entretinguda, i amb diversos canvis de terreny i paisatge, passant desde fagedes on a penes i entra la llum del sol a prats oberts on podem gaudir de meravelloses vistes amb el Pedraforca i els pirineus ja enfarinats al fons.
Bonica vista dels amb els pirineus de fons
En arribar a Santa Maria de Besora, aprofitem per menjar una barreta i beure una mica d'aigua. Seguidament agafem el cami en direcció als molins del Mir. Aquest és un tram que et fa donar una mica de volta per tal d'arribar a Sant Quirze, ja que després de mitja hora pedalant t'adones que encara estàs just a sota el castell de Santa Maria, però val la pena donar aquesta volta. En passar pel trencant dels Molins decidim no baixar-hi, ja que no anem de turistes, ja tindrem temps de baixar-hi un altre dia, i seguim avall, sempre avall fins a trobar el riu, el qual em d'atravessar fins a 11 vegades!. A mi personalment, m'agrada travessar rius amb la bici, per tant, he disfrutat com un berro!. Per sort tots tres portàvem mitjons de recanvi i ens els hem pogut canviar a Sant Quirze. Acabats de travessar el riu anem a sortir a la fàbrica de la Some a Sant Quirze, i seguim el GR fins al centre del poble, on parem al Restaurant Sport a fer un Menú.

Al Restaurant ens deixen guardar les bicicletes en un petit magatzem que tenen i mentre esperem que ens serveixin el dinar aprofitem per canviar-nos els mitjons molls.

Camí a Sant quirze es trevessa el riu diverses vegades
Dinem molt bé. Jo de primer mogentes amb bolets i calamars en salsa de segon, de postres una mousse de llimona que ajuda a tirar avall el dinar. A diferència de l'altre dia, avui no m'ha quedat la sensació de quedar massa ple, així que espero tenir una millor digestió.

Un cop sobre la bicicleta de nou, enfilem la carretera d'Alpens un parell de Kms, fins al Serradet, on agafem el trencant a l'esquerra per anar agafant alada mica en mica. Costa arrencar després de dinar però com que al principi es pot rodar molt bé no s'ens fa tan feuixuc. La carretera es converteix en pista asfaltada i tot seguit simplement en pista i segueix pujant mica en mica però amb alguna baixadeta que deixa recuperar l'alè. Sortim de nou a la carretera d'Alpens, que travessem per enfilar per una nova carretereta que puja fort, sort que està asfaltada. Després d'un km aproximadament deixem l'asfalt i agafem una nova pista a mà esquerra que ens porta fins a unes granges on agafem un nou camí.

Ara baixem ràpid per una pista ampla tot jugant amb els trenca-aigües. De sobte tinc un ensurt. En un bot en un trenca-aigües, l'amortiguador de darrera em juga una mala passada i s'em aixeca massa la roda del davant, sense voler clavo els frens i això fa que caigui de panxa sobre el manillar mentre la bici va boja i de pet contra un arbre!. Per sort aconsegueixo controlar-la a temps i esquivar l'obstacle. Redeu quin susto! a partir d'ara caldrà anar una mica més en compte. En Jaume m'escridassa una mica i amb raó. Crec que ell s'ha acollonit més que jo, (ja va viure algo semblant amb en Chapa fa uns anys).

Practicant el bici-bolet
La ruta continua entre incontables senders i camins. La veritat es que avui de corriols estrets com el primer dia n'hem vist pocs. Aviat enfilem camí de la Tremolosa, abans d'arribar-hi però ens hem parat una estona a fer de boletaires, doncs hem trobat una colla de rovellons que feien bona pinta. Els hem trobat a....un lloc entre Sant Quirze i Alpens. Després de fer una mica el pixapí, seguim el camí ja sense demora i arribem a la casa de la Tremolosa. Poc després trobem una pujada que és dura de veritat. Dura en tot els sentits, desnivell alt, traçada dolenta, amb fang, bassals, pas estret entre els esbarzers, en fi que ho tenia tot. Aquí hem preferit empenyer la bicicleta. De fet dubto que hi hagi algú que pugui pujar al 100% aquest tram. 

Finalment sortim a una pista ja més ampla que seguim durant uns 3 o 4 quilòmetres abans de sortir a la carretera, on baixem per arribar fins a Alpens, el final de la ruta d'avui. Aprofitem mentre no arriba el transport per anar a la fonda a segellar el control de pas, aixi demà ja no hi hem de pensar.

Un cop davant del casino, ja ha arribat l'Agata amb el cotxe, i després de carrergar bicicletes i netejar-nos una mica les cames pujem al cotxe i tornem cap a casa a l'espera de l'etapa final que ens espera l'endemà.