Passeig familiar a Meranges

Avui hem fet una sortida familiar. Hem sortit a fer una caminada cap a Meranges amb l'idea de passar el dia per allà aprofitant el bon temps que feia.

Hem deixat el cotxe passat el refugi de la Feixa just sota la fita que marca el camí cap al refugi de Malniu seguint un PR.

Aquest PR ens ha portat per un camí força fresat entremig del bosc. Val a dir que estava millor marcat que com el recordava de fa anys enrera.

Hem arribat a l'Estany de dalt en 37 mins aprox. hem fet unes fotos i hem continuat pel camí en direcció al refugi i a l'estany de malniu.

Baixar fins a Malniu, ha estat molt diferent. Si bé fins ara havíem anat pràcticament sols, la baixada es converteix en una autèntica rambla de gent que puja des del refugi cap a l'estany.

Arribem al refugi quan portem 53 mins de caminada. Hi ha un munt de gent, el pàrking està a vessar. nosaltres anem a buscar un lloc tranquil on poder jaure una estona. 

Com que és d'hora per dinar, deixo la família apalancada i decideixo pujar un tros amunt per fer temps i obrir la gana. Des del llac, agafo el camí que porta cap al refugi d'Engorgs i el Puigpedrós. Vaig seguint el camí amb idea de apropar-me una mica fins al Puigpedrós. Arribo a un encreuament on el camí es bifurca en dos. L'un puja de dret, mentre que l'altre segueix pujant més suau per la banda esquerra. Agafa aquest intentant fent memòria de l'ultim cop que vaig pujar-hi ara fa molt de temps.

El camí segueix pujant i voltant la muntanya fins que sembla canviar de baga i comença a baixar lleument. Això no em sona gens. Segueixo uns metres per veure si trobo quelcom que em serveixi de referència, però aviat m'adono que aquest camí no porta cap al Puigpedrós si no que va directe cap als estanys i refugi d'engorgs.

Decideixo doncs recular i desfer el camí. Tenint en compte que porto prop de 2kms de pujada, crec que el millor es tornar ja amb la família que s'esperen a ran de l'estany. Baixo tot trotant baixant per el camí, sortejant pedres, vaques i algun que altre muntanyenc encantat.

Al final la meva excursioneta particular m'ha fet sumar 3.5 kms extres i mitja horeta més. Un cop ja reunits amb la resta i després de prendre una estona el sol, treiem els entrepans que dúiem i dinem. Després de dinar recollim i decidim marxar, ja que la mestressa ha agafat mal de cap. Així que carreguem motxilles de nou i enfilem camí amunt.

El camí de tornada es fa més llarg, sobretot per que la Mònica al no trobar-se bé ens fa anar més lents .

Arribem al cotxe uns 40 mins més tard i donem per acabada la sortida d'avui.

FITXA:
Carretera - Estany: 37 min 15 seg
Estany - Refugi: 15 min 40 seg

Refugi - Carretera: 39 min 51 seg
Excursió Extra: 27 min 50 seg

Temps Total: 2 h 00 min 

Distància: 11,5 kms

Tracks del Diable (Capitol VI)

CONCLUSIONS

Han estat tres dies força durs, on cada etapa ha estat diferent respecte a les altres.

La primera etapa (de Torelló a la Vinyeta) és la més complerta de totes i la més llarga. Aquesta etapa està plena de corriols, caminets i senders, sobretot fins que no has arribat a Tavertet, on fas un tram llarg amb pista de ciment.

Trobo que és una etapa altament recomanada per al amants del Enduro i tot aquell que gaudexi de la bicicleta pedalant sense presa. Els que disfruten pedalant per pistes amples i anant a ritme ténen la seva recompensa com hem dit de Tavertet a Rupit, però també pujant de Rupit cap a la Devesa, ja que s'hi va per una pista ample i ciclable al 100%. Per als amants de les pujades dures i tècniques hi trobem el coll de Pixanúvies, que trobem passada la Vola o l'anomenada Pujada de l'Extremaunció, a pocs kms d'acabar l'etapa.

La segona etapa (de la Vinyeta a Alpens) Es podria dividir en dues parts. La primera de la vinyeta a Sant Quirze, és ideal per als que els agrada pujar i baixar colls per pista ampla i camins rurals i enllaçar-los amb bonics senders i corriols. En aquesta etapa trobem dos grans colls només de començar. Collsplana, altrement dit 'La cuesta de la muerte', però que val a dir que arreglada es fa millor, o el Coll del Forn, que tot i que el tant % és menor, és llarg de fer i el terreny és molt pedregós.

També en aquesta etapa trobem el tram dels Molins del Mir que és poder un dels trams més divertits de la ruta ja que s'ah de travessar el riu vàries vegades.

A partir de Sant Quirze, la ruta és fa una mica monòtona, ja que durant força kms. vas per pista ample i de bon fer, cosa que al final de l'etapa acabes agraïnt, ja que t'espera la trca final, amb les dures pujades trialeres prop de la Tremolosa que posen la guinda en aquesta segona etapa. Una etapa força més rodadora, i que convida com he dit a deixar-s'hi la ronyonada en els colls.

Per últim la tercera etapa (Alpens - Torelló). És una etapa amb molta pista i això fa que sigui la més ràpida de les tres. Tot i nosaltres i varem estar unes 7 h llargues degut a problemes mecànics, crec que es pot fer bé amb unes 5 i escaig. Sense excesives dificultats tècniques excepte en algunes trialeres com la de Sant Salvador, que actualment està fatal. Tot i que el desnivell està molt repartit durant tota l'etapa i a penes és perceb que vagis pujant encara queda al final un últim coll que a molts s'els atravessa, el coll de duec o com jo l'he anomenat 'La porta del paradís'. No per ser el més llarg ni el de més desnivell, ni el més tècnic, si no simplement perque és l'últim, i quan arribes aquí amb prop de 200 kms a les cames i el cul més pla que una llosa, el que vols és que sacabi quan abans millor i creieume es fa etern. 

La ruta acaba amb una 'visita turistica'com jo l'anomeno, tot resseguint el Ges. Una volta que els que vénen de fora deuen disfrutar de fer-la, però els que sóm d'aquí. Ja ens sobra una miqueta pel fet de que vas marejant la perdiu durant uns 10 kms abans d'entrar al poble.

En definitiva una els millors adjectius per definir aquesta ruta serien; dura, divertida, i molt complerta.

Abans d'acabar però vull fer un petit incís sobre la bellesa dels paratges que recorre la ruta que só meravellosos, i que molts de nosaltres al ser de la zona no sabem apreciar. Els cingles de l'Avenc a Tavertet, El salt de Sallent a Rupit, la Foradada  a Cantonigrós, els Molins del Mir a Santa Maria de Besora i les extraordinàries vistes que hem pogut veure tant desde la part del Cabrerès com de la zona de Besora o les del Lluçanes.

Val la pena fer-la! A que espereu?

Tracks del Diable (Capitol V) - Etapa 3 -

Diumenge, 17 d'Octubre 7:00 am

ETAPA 3 (Alpens - Torelló)

El primer que he fet només llevar-me ha estat mirar a veure que feia el genoll, que ahir em va acabar molt tocat. En principi sembla que està millor i no noto molesties al flexionar. Per si de cas, em prenc un antiinflamatori i faig una bona ruixada de reflex. També em poso una genollera per que em quedi més collat.

He sortit deu minuts abans de les 7 del matí de casa, amb la bicicleta carregada al cotxe. Tot seguit a recollir als demés a casa de cadascún i després de carregar bicicletes. A les 7 en punt ja fem camí cap a Alpens, i tot pujant anem comentant una mica l'etapa d'ahir i fent previsions sobre la d'avui.

A les vuit ja estem ja a Alpens sobre la bici, enfilant la carretera amunt, la qual deixem aviat per agafar un trencall a mà a esquerra que ens ha de dur cap a Santa Eulàlia de Puig-Oriol. Els primers quilòmetres só pràcticament en baixada o planejant per una pista ampla. Hi ha molta boira i fa molt de fred i al no haver-hi repetxons costa d'escalfar. A partir del km 4 Aprox. (quan comencem a fer una mica de rampes), el genoll comença fer-me la guitza de nou i déu n'hi dó el mal que em fa. Durant una estona em plantejo de girar cua, però de moment segueixo i no dic res als companys. Decideixo intentar arribar a Santa Eulàlia i un cop a llà si continuo igual baixar cap a Alpens per la carretera.

El track segueix per pista ampla, ara però amb unes fortes pendents que s'enfilen enmitg d'un bosc. Uns kms més endavant ens hem de desviar per un corriol que resta una mica amagat. Segons en Jordi de Tracks és un enllaç nou per evitar passar per una zona que han desemboscat i que està en molt mal estat ja que el pagès no ha retirat la brossa. 

El corriol si bé al principi és divertit i entrentingut, en principi sempre de baixada. A la part intermitja és durillo de ciclar degut a que, al estar enfagat i passar-hi el bestiar està molt aixafat, però un cop que hem travessat un rierol (que feina hem tingut de l'aigua que duia) la cosa ja va millor. Finalment sortim a una pista que ens porta directament a Santa Eulàlia la qual te un 'falso llano' de lo més cabrón i on m'amorro una mica per no forçar el genoll, el qual un cop s'ha escalfat no em fa tant mal com al principi.

A Santa Eulàlia no parem i seguim per una pista ampla de nou en baixada i planejem durant una bona estona. fins aun prat on hi ha unes vaques que tenen unes banyes del cagar-s'hi!. En Pere diu que no veu gaire clar de passar per allà al mitg, però en Jaume i jo diem que si el track marca cap allà, cap allà que hem d'anar, ens espera un bon tall de coca a Perafita. Només d'obrir la tanca les vaques fugen corrent i tot queda en un no res i travesem el prat sense problemes. A partir d'aquí la pista es torna més dolenta, amb molt més fang i amb pujades força dures que decidim de fer a peu en Jaume i jo. Més endavant la pista ja és més bona i està encimentada a la part final i que és la que puja més dreta. Sortim prop d'una mena d'ermita on hi tot d'avis que i van suposo que la missa de diumenge. Estem a pocs metres del poble, entrem i girem a la dreta per anar al forn i segellar l'ultim control.

A Perafita ens i estem una bona estona. Primer ens entaulem per menjar un bon tall de coca amb un Cacaolat calent que es posa 'de muerte', i deixem un perfum a merda de vaca al local que deu n'hi dó, mitja hora aprox. Abans d'arrencar en Pere infla una mica el neumàtic que li torna a perdre aire tot i haver-lo arreglar el dia abans a casa. Agafem les bicis i en pujar-hi a sobre sorpresa!, tinc la roda de davant punxada! Desmuntem la roda i cambiem la camara per una de nova. Collons que bé que van aquestes cobertes Schwalbe! surten amb les mans soles!. Perdem cosa de mitja hora més entre inflar la roda d'en pere i reparar la meva.

Un cop reparada la roda sortim del poble. Ara el sol ja es presenta timid entre la boira, tot i això continuem amb força fred. El track segueix de nou per pistes amples, però encara no hem fet més que un parell de Kms i parem de nou, la roda d'en Pere torna a anar molt i molt baixa. Al final decideix de desmuntar el tubeless i fotre-hi una càmara. Perdem mitja horeta més entre pitus i flautes.

Si el tram entre Sta. Eulàlia i Perafita se m'ha fet curt, fins a Sant Boi encara s'em en fa més, ja que la totalitat dels quilòmetres són sobre pista en bon estat i carretera asfaltada i podem pedalar més alegrement. En aquest tram ens trobem en una raconada un munt de gent que al acte dona la impresió que estiguin fotén una arrossada, pero no, són tot pixapins i camacus que han anat a caçar bolets!. Baixant per la pista inclús hem de fer cua rera un parell de cotxes que baixen lentament. Al final s'em inflen el collons de menjar pols i els passo!. Arriben a una carretereta asfaltada que porta directament a Sant Boi. Hi ha cintes d'alguna cursa d'algo i adelantem tres ciclistes que van xino-xano. Més endavant, quasi arribant al poble ens trobem més gent amb bici, resulta que avui i feien una pedalada. Entrem a la plaça de Sant Boi i parem, en Pere torna a portar la roda baixa!.

Desmuntem la roda amb calma, aquest cop ha estat una punxa, que ens costa déu i sa mare de treure-la. Muntem de nou però la roda no entra a la pinça del disc. Més problemes, en posar la roda es doblega la peça que fa de molla de les pastilles del fre i hem de desmuntar la pinça i treure les pastilles. Adrecem la molla i tornem a muntar. Tornem a perdre més de mitja hora reparant l'avaria però finalment sortim del poble per la pista que porta cap a Gallifa. Parem a fer un riu a mitja pista i de sobte apareix en Tarrés que voltava per allà amb la BTT i fotem una mica la xerrada. Arrenquem de nou, però avans de fer ni un sol Km hem d'aturar-nos de nou. Més problemes amb la ditxosa roda del darrera d'en Pere!. Ara la porta totalment frenada. La demuntem de nou, i treiem la pinça altre cop. La molla s'ha trencat i un tros s'ha quedat clavada al disc cosa que ha fet que les pastilles quedesin molt malmeses. Traiem com podem el tros de molla del disc o adrecem i pulim una mica la resta de la molla com podem.

Muntem i desmuntem la roda varies vegades, però la molla no té prou força per fer retornar els pistons i es queda una mica frenada. finalment en Pere decideix seguir així amb la roda una mica frenada el que queda de ruta, sort que ell està fort. Hem estat quasi 45 min aturats aquest cop.

Seguim en direcció a l'ermita de Sant Salvador, entrem en un corriol molt bonic de baixada on, a mitja baixada, em trobo un pixapi penjat d'uns boixos. Collons quines mates més rares es crien en aquestes contrades! Aquest segur que collia bolets i en sentir que baixavem s'ha acollonit. Després del corriol de baixada travessem un rierol i sortim a un prat que travessem per sortir a una pista que enllaça amb la pista principal  de Sant Salvador. Lo millor de tot és que en sortir a la pista estàs a pocs metres d'on has passat fa una estona per lo que hem sumat un parell de kms que de saber-ho més d'un s'estaviaria. La pujada a Sant Salvador, tot i haver-la fet força vegades s'em fa molt pesada, ja que haig de pedalar molt per sota de la meva capacitat i amb molta cadència per no carregar el genoll que fins aquí va aguantant tot i donar-me algun avís de tant en tant en forma de fiblada forta. Pujo tot el tram força despenjat dels altres que m'esperent de tant en tant. L'ultim repecho m'el passo pel forro i faig drecerera pel camí que porta a Sant Salvador directament. Els demés fan el mateix. No només s'estalvia un un repechó fort si no que a més és més bonic al tractar-se de corriol en comptes de pista.

Ja som a Sant Salvador. Ara toca baixada fins a Bajalou. En Jaume passa primer a la trialera fins al primer filat, on llavors passo jo al davant. Sabedors de la perillositat d'aquesta trialera no ens la juguem pas i fem a peu alguns trams complicats tècnicament i que ara estàn en molt mal estat. Sortim a la pista d'Orís i baixem folls carretera avall fins a trovar un trencant a mà esquerra que ens durà cap a Bajalou. A la baixada em deixen anar al davant, primer perque baixo més ràpid i segon perque fa poc que vaig estar marcant aquest tram per al Road-Book dels Tracks del Diable i em coneixia una mica el terreny. El camí baixa per camins i corriols tot travessant rierols (força més plens que dies enrera quan vaig pasar-hi sol) fins a sortir a uns camps que vorejem i que ens deixen a una pista que porta ben bé al restaurant de Bajalou.

Aquí debatim si ens quedem a dinar o acabem d'arribar a Torelló. Jo tinc força gana i dic que per mi millor para a dinar, a més són quasi les tres de la tarda. Lo de quedar-se a dinar és un dir, ja que a fora al restaurant hi ha un munt de gent que fa pinta d'esperar-se per dinar. De tota manera entro a demanar si tenen taula per tres. Mentre espero miro els plats, Uhmmm,...quins estofats, quina carn a la brasa i quines amanides,.... Ja tenia mitg dinar coll avall quan em diuen que està a petar i que trigaràn molt a poder donar-nos taula.

Un cop fora decidim se seguir fins a Torelló. Un metres més tard parem per trucar a casa i explicar-els-hi la decisió que hem pres i mengen una barreta i alguna xuxe abans d'afrontar l'últim coll del dia, el Coll de Duec. Travessem la C-17 per sota un pont tot vorejant el Ter, i enfilem la carretera de Saderra. Aquesta es un acarretera asfaltada i molt poc transitada, lo qual ens va bé per recuperar-nos unamica mentre preparem l'ultim atac al coll. Després de pasar una casa que ara no recordo el nom, deixem la carretera enrera que es converteix en una pista ampla. La veritat és que ja hi hem passat força vegades per aquest tram tant de pujada com de baixada, però tot i això s'ens fa molt llarg. Tenim el cul ben quadrat de tant seure al seient i la pista és de les d'anar asegut i a  ritme tota l'estona. Finalment arribem a l'entrada del corriol sense posar peu a terra tot i estar temptats més d'un cop de fer-ho del mal que ens feia el pandero. Deu ser el diable que veu que estem a punt de vence'l i fa servir les males arts. Després de caminar gairebé tot el corriol de pujada, si més no la part final, arribem al Coll de Duec i ens fem una foto a la porta que ens obre el camí cap a la carretera de Bellmunt. Si bé hi ha llocs els quals la gent ha batejat amb algun nom, jo aquesta tanca la batejaría com 'La porta del paradís', ja que arribat aquí ja et veus capaç de tot, saps que el patiment a acabat. A l'altra banda i trobes una vall verda i bonica i un camí que baixa i baixa. Des d'aquí ja tot es veu diferent.

Arribem a la carretera de Bellmunt que encarem cap avall i a l'alçada del cementiri el track ens fa girar a la dreta pel GR que duu a Sant Vicenç de Torelló. Fem una trucada a en Jordi per dir-li on som i que prepari tres maïllots que aviat arribem. Travessem els petits turonets de pedra i travessem un camp de blat que està realment alt i on aprofitem per fer alguna foto i grabar una mica amb la càmera. Sortim sota l'hipica i per un caminet fins a la Fontsanta i posteriorment creuem el pont de Targarona. Seguidament ens desviem cap a la miraculosa que vorejem per la seva dreta i anem a sortir al restaurant del Molí. En aquest últim tram el diable s'ha tornat a manifestar jugant l'última carta que li quedava i en una raconada enfangada m'ha fet anar per terra. Sé que m'ho ha fet a mi perquè sabia que era el que anava més tocat dels tres, però en aquestes alçades ja res no ens pot aturar. 
Sortim del track original a l'alçada del Molí i seguim per la carretera. Tenim ganes d'arribar a casa i no volem seguir de turisme pel poble, que ja el tenim més que vist. Enfilem la pujada de l'institut i passem per darrera el cementiri per no haver de creuar la via del tren. Finalment arribem a la seu de Tracks del Diable on acaba la nostra particular creuada en tres etapes.

Tracks del Diable (Capítol IV) - Etapa 2 -

Dissabte, 16 d'Octubre - 07:30 am

ETAPA 2 (La vinyeta - Alpens)

Ens trobem a la sortida de Sant Vicenç de Torelló. Encara és fosc i avui fot un fred de déu i amés hi ha boira. Enfilem per la carretera cap a Sant Pere de Torelló i seguim per la carretera de la Vola fins el trencant de la Vinyeta, on agafem la pista que ens porta fins a la casa de la vinyeta.

Menjant la Coca a Vidrà

Costa entrar en calor, quina diferència de temperatura amb la setmana passada que vàrem anar amb el maïllot i manguitos, avui a més amb el paravent i tot feia fred. Pasem la Vinyeta i encarem el primer escull fort del dia, Collsaplana altrament dita 'La Cuesta de la Muerte'. Aquí apareixen els primers rajos de sol. Que voleu que us digui. tampoc s'ha fet tant dura. Potser és perque l'han arreglat una mica i ara pots pedalar millor, no té res a veure amb abans quan havies d'anar al lloro a no sortir-te de la traçada bona. Arribem a dalt sense poser peu a terra i això hem motiva d'allò més.

Baixem cap a Salgueda, la pista també està algo millor que temps enrera i arribem al Salt del Molí, on de nou torna a venir pujada. Aquesta pujada fins a Vidrà s'em fa curta tot i que en Pere i en Jaume en els trams més drets em treuen uns metres, però em sento bé i aviat arribem a Vidrà.

Arribem sobre les 9 del matí més o menys, hora ideal per anar a comprar una mica de coca al forn de pa. Endrapem la coca asseguts al banc de fora el forn prenent una mica el sol que apareix tímid sobre les cases del poble.

De nou sobre la bicicleta, anem per la carretera en cirecció a Ciuret. Abans però toca parada a can Serrasolses a segellar el control de pas. Seguim la carretera un parell de Quilòmetres fins a trobar una pista a mà esquerra que ens ha de portar cap al coll de Forn. Al principi està en força bon estat, però més endavant hi força roques i pedra suelta.

Camí el Coll del Forn

A partir d'aquí comença el meu calvari. Començo a notar molèsties al genoll esquerra. Comença com una petita punxadeta a la part interna del genoll, la que està amb contacte amb el quadre, però mica a mica es va fent més i més aguda fins a passar a ser força dolorosa. Faig tota la pujada restant amb el plat petit i amb molta cadència per així no forçar el genoll, doncs sembla que em fa més mal quan faig més força.

Ens aturem en un trencant on en Pere aprofita per buidar la bufeta mentre en Jaume em fot una espraiada al genoll amb el pot de Flogoprofen que porta a la motxilla. Seguím i agafem la pista de la dreta. Arribem a un coll (crec que la fita deia coll de sant cristòfol), i fem una petita aturada per recuperar forces.

Prop del Barretó

 El camí continua ja força més pla sense a penes desnivell, però mica a mica es complica en forma de fang, roderes enormes i bassals que semblen piscines olímpiques. Sortejant aquests obstacles passem el Coll de Forn i anem a sortir a un nou trencant el qual agafem a mà esquerra i que baixa fort. Ara ja encarem la baixada cap a Santa Maria de Besora. La baixada és molt divertida i entretinguda, i amb diversos canvis de terreny i paisatge, passant desde fagedes on a penes i entra la llum del sol a prats oberts on podem gaudir de meravelloses vistes amb el Pedraforca i els pirineus ja enfarinats al fons.

Bonica vista dels amb els pirineus de fons

En arribar a Santa Maria de Besora, aprofitem per menjar una barreta i beure una mica d'aigua. Seguidament agafem el cami en direcció als molins del Mir. Aquest és un tram que et fa donar una mica de volta per tal d'arribar a Sant Quirze, ja que després de mitja hora pedalant t'adones que encara estàs just a sota el castell de Santa Maria, però val la pena donar aquesta volta. En passar pel trencant dels Molins decidim no baixar-hi, ja que no anem de turistes, ja tindrem temps de baixar-hi un altre dia, i seguim avall, sempre avall fins a trobar el riu, el qual em d'atravessar fins a 11 vegades!. A mi personalment, m'agrada travessar rius amb la bici, per tant, he disfrutat com un berro!. Per sort tots tres portàvem mitjons de recanvi i ens els hem pogut canviar a Sant Quirze. Acabats de travessar el riu anem a sortir a la fàbrica de la Some a Sant Quirze, i seguim el GR fins al centre del poble, on parem al Restaurant Sport a fer un Menú.

Al Restaurant ens deixen guardar les bicicletes en un petit magatzem que tenen i mentre esperem que ens serveixin el dinar aprofitem per canviar-nos els mitjons molls.

Camí a Sant quirze es trevessa el riu diverses vegades

Dinem molt bé. Jo de primer mogentes amb bolets i calamars en salsa de segon, de postres una mousse de llimona que ajuda a tirar avall el dinar. A diferència de l'altre dia, avui no m'ha quedat la sensació de quedar massa ple, així que espero tenir una millor digestió.

Un cop sobre la bicicleta de nou, enfilem la carretera d'Alpens un parell de Kms, fins al Serradet, on agafem el trencant a l'esquerra per anar agafant alada mica en mica. Costa arrencar després de dinar però com que al principi es pot rodar molt bé no s'ens fa tan feuixuc. La carretera es converteix en pista asfaltada i tot seguit simplement en pista i segueix pujant mica en mica però amb alguna baixadeta que deixa recuperar l'alè. Sortim de nou a la carretera d'Alpens, que travessem per enfilar per una nova carretereta que puja fort, sort que està asfaltada. Després d'un km aproximadament deixem l'asfalt i agafem una nova pista a mà esquerra que ens porta fins a unes granges on agafem un nou camí.

Ara baixem ràpid per una pista ampla tot jugant amb els trenca-aigües. De sobte tinc un ensurt. En un bot en un trenca-aigües, l'amortiguador de darrera em juga una mala passada i s'em aixeca massa la roda del davant, sense voler clavo els frens i això fa que caigui de panxa sobre el manillar mentre la bici va boja i de pet contra un arbre!. Per sort aconsegueixo controlar-la a temps i esquivar l'obstacle. Redeu quin susto! a partir d'ara caldrà anar una mica més en compte. En Jaume m'escridassa una mica i amb raó. Crec que ell s'ha acollonit més que jo, (ja va viure algo semblant amb en Chapa fa uns anys).

Practicant el bici-bolet

La ruta continua entre incontables senders i camins. La veritat es que avui de corriols estrets com el primer dia n'hem vist pocs. Aviat enfilem camí de la Tremolosa, abans d'arribar-hi però ens hem parat una estona a fer de boletaires, doncs hem trobat una colla de rovellons que feien bona pinta. Els hem trobat a....un lloc entre Sant Quirze i Alpens. Després de fer una mica el pixapí, seguim el camí ja sense demora i arribem a la casa de la Tremolosa. Poc després trobem una pujada que és dura de veritat. Dura en tot els sentits, desnivell alt, traçada dolenta, amb fang, bassals, pas estret entre els esbarzers, en fi que ho tenia tot. Aquí hem preferit empenyer la bicicleta. De fet dubto que hi hagi algú que pugui pujar al 100% aquest tram. 

Finalment sortim a una pista ja més ampla que seguim durant uns 3 o 4 quilòmetres abans de sortir a la carretera, on baixem per arribar fins a Alpens, el final de la ruta d'avui. Aprofitem mentre no arriba el transport per anar a la fonda a segellar el control de pas, aixi demà ja no hi hem de pensar.

Un cop davant del casino, ja ha arribat l'Agata amb el cotxe, i després de carrergar bicicletes i netejar-nos una mica les cames pujem al cotxe i tornem cap a casa a l'espera de l'etapa final que ens espera l'endemà.

Tracks del Diable (CapítolIII) - Etapa Suspesa -

Ruta suspesa!

Diumenge, 10 d'Octubre - 07:00 am

Avui només llevar-me de seguida he corregut a mirar al carrer a veure quin temps feia, PLUJA!. Merda no anem bé. Poso el 3/24 per veure la predicció i pinta fatal, algunes comarques entre elles Osona estàn en alerta per les fortes pluges i tormentes que han d'arribar al llarg del dia.

A les 7:30 am hem truca en Jaume i decidim de cancelar la ruta, ja que no és cosa d'arriscar-se a patir algun accident per culpa del mal temps. Les dues etapes pendents decim fer-les el proper cap de setmana que ja sembla que haurà millorat el temps.

Tracks del Diable (Capítol II) - Etapa 1 -

Dissabte, 09 d'Octubre - 07:00 am

ETAPA 1 (Torelló - La Vinyeta)

  

Ens hem trobat casa d'en Jaume que viu a tocar del punt de sortida de Tracks del Diable, i amb rigorosa puntualitat els tres bikers Jaume, Pere i Jo comencem a rodar en direcció a can Vascat.

En aquella hora encara és fosc i gairebé no hi veiem davant nostre, però com que el primer tram és per una pista de ciment per on no passen cotxes, anem fent tot xino-xano i pedalem tranquil·lament fins ben bé una horeta.

Després d'una estona arribem a Targarona, on teòricament s'ha de travessar el riu, però decidim voltar per el pont i evitar de mullar-nos, ja que al estar tan fosc segur que ens fotriem de cap a l'aigua en no veure la traçada. Uns metres més endavant agafem un corriol a l'esquerrai ja tornem a estar sobre el track original que ens porta fins a les cases de la riera.

D'aquí agafem el camí que porta cap al Puig i que per un corriol sortim a la carretera de la Vola que resseguim uns metres fins al trencant del Verdaguer. Baixem pel camí i travessem el riu per agafar un corriol uns metres més amunt. Seguim aquest corriol fins a trobar una pista i agafem un nou corriol. Pedalem una bona estona entre corriols i pistes fins a arribar al Feu i encarem la baixada cap a Santa Maria de Corcó, on parem uns minuts per fer una barreta i un plàtan. També aprofito per cambiar l'oli de les olives.

Sortim del poble tot pujant un carrer de pujada pronunciada i aviat agafem un nou camí en direcció a Cantonigrós. Collons quin camí! - Penso, és força dur i a part de fer pujada, és de pedra la qual està humida i això fa que perdem tracció tot sovint. Aquest camí ens fa passar pel costat del trencant de La Foradada, que no visitem ja que volem anar una mica al gra i aprofitar que encara fa bon dia per adelantar Kms.

Arribem a Cantonigrós pujant per una riera seca després de mes corriols. Enfilem carrer amunt i girem a la dreta per un call en direcció a la font dels enamorats, on agafem una pista ampla en direcció a Tavertet. Seguim aquesta pista durant uns minuts fins a trobar un nou sender a mà dreta que baixa fort. Al principi es baixa prou bé, però mica a mica es torna més i més tècnic i amb força pedres. Sortim del corriol i trobem una nova pista des de la qual ja es pot veure Tavertet al fons. Arribem al poble i entrem a cal Jufré a segellar el primer control de pas. Aprofitem per prendre una Coca-cola fresqueta en Jaume i Jo, en Pere s'estima més no prendre res. Uns minuts més tard, ja tornem a ser sobre la bicicleta pujant pel camí de ciment que voreja el cingles de l'Avenc.

Déu n'hi dó com puja aquest tram, des de fora sembla més planer!, per sort està encimentat i es de bon pedalar. De tota manera quin gustet de pedalar després de tant de corriol, la veritat és que s'agraeix poder fer un tram així. Seguim el track que ens porta per la pista fins a passar per el restaurant de l'Avenc i seguim amunt per la pista fins a arribar a un punt on la deixem per girar a la dreta i agafar un nou corriol al costat mateix una casa de pagès. Ara fem camí cap a Rupit.

Baixem per un nou sender entre boscos i prats fins a trobar una nova pista asfaltada que travessa un bosc força frondós. Aviat arribem a la carretera de Rupit i baixem cap al poble on fem parada tècnica per repostar. Al forn de pa comprem una mica de coca i fuet i una ampolla d'aigua per omplir bidons. Endrapem el que hem comprat ja que hem decidit que com que es d'hora (les 12:00 del mitgdia) allargarem una mica i pararem a dinar a la Devesa que està a menys de 10 Kms (una hora i poc) de camí.

Salt de Sallent a Rupit

Un cop hem enganyat la gana, baixem en direcció a Sant Joan de Fàbregues per anar a buscar el Salt de Sallent, que estava a vessar de...Turistes!, N'hi havia més que no pas aigua!. Atravessem l'escàs riu i enfilem la pujada esquivant pixapins, saltamarges, camacos i altre fauna metropolitana i fem una paradeta al mirador per fer una foto, no serem menys que ells, cagum seu!!. La primera del dia!. Un cop retratats, seguim el camí que es va enfilant amunt cap a la Devesa. El camí de pujada es fa llarg a hores d'ara ja portem més de 50 kms a les cames i necessitem algo més consistent a l'estomac que un tall de fuet i coca. Arribem finalment a la Devesa quan jo ja començava a sentir un forat a la panxa. Tinc que  recóneixer que els últims dos quilòmetres se'm han fet llarguíssim i en Pere que sempre va dient que ja hi sóm!, ja falta poc!.

Al restaurant fotem un bon tiberi, jo canelons i xai a la brasa, els demés es decanten per una fideuà i bacallà al forn. Quina bona pinta que fea tot i que bé que s'hi esta en aquell restaurant. No sé si realment és que així o es la gana que tenim però haig de reconèixer que hem dinat com reis. Ah! i per postres un gotet de vi bó!.

Uhmm! Xai amb seques i guarnició

Un cop dinats i encara amb el xai a mitja gola, enfilem sobre les nostres montures i fem camí de nou. Deixem aviat la carretera i només de començar hem d'enfilar el coll de pixanúvies. La mare del Tano! només arrencar i ja hem de posar peu a terra la bicicleta, aquí empenyem la bici tot el que no haviem empenyat durant el matí!

Per postres jo tinc una autèntica revolució a l'estomac. El xai es baralla amb els canelons i la nyoca i el vi dolç intenten posar-hi pau pel mitg. En fi que passo una digestió la mar d'entretinguda durant l'hora i mitja que m'ha  durat, per sort com que hi ha molts trams on s'ha d'empènyer la bicicleta puc païr millor el dinar al anar caminant.

 Aviat sortim sota Cabrera i agafem de nou una pista que puja i puja suau però constant, jo em despenjo una mica, em costa una mica seguir el ritme dels demés. En un principi m'ha semblat que estavem a la pista que volta cabrera i que va a sortir a cal vidrier, però es veu que no, ja que l'hem trobat més tard, després de més corriols i pujades empedrades. Fem una paradeta per reprendre forces i em foto un Red Bull que duia a la motxilla a veure si em dona algo de xispa. L'estomac sembla que va millor però no acabo d'anar fi. Un cop a la pista de Cabrera i ja amb l'estòmac millor seguim en direcció a can Pamà. Ara ja quasibé és tot baixada fins a la Vola. Prop de can Pamà decidim de muntar la càmera al meu casc i grabar la baixada fins a la Vola i grabem tot aquest tram.

A la Vola seguim un camí fins i atravessem el riu fins a sortir a la carretera. Aquest era en principi el punt final de l'etapa d'avui. En circumstàncies normals hauriem tingut que despenjar-nos per la carretera avall fins a Torelló, però vàrem decidir que com que era d'hora enfilariem fins a la Vinyeta i així ja tindrem un troç menys per fer l'endemà.

Sis quilòmetres es el que hi havia de la Vola a la Vinyeta i en aquestes alçades es fan durs, durs,... Comencem per empenyer la bici per un pendent empedrada per trobar un tram de corriol en pujada sense excesiva complicació fins a trobar l'anomenada i temuda 'Pujada de l'Extremaunció', una dura pujada per una pista amb un desnivell bastant fort, que potser si vas fresc no te excesiva complicació, però amb més de 80 kms a les cames, en Jaume i Jo hem optat per fer -la tot empenyant la bici. En Pere com que és tot un home l'ha pujat sense problemes. ETS UN CRACK PERE!. Un cop passada la pujada, més corriols estrets entremitg del bosc fins que finalment vàrem sortir a un camí des del qual es podia veure ja la temuda 'Porta de l'Infern' i on acabariem la nostra etapa d'avui.

Un cop passada la porta ens deixem anar pista avall per trobar la carretera que agafem en direcció a Sant Pere. Abans de despedir-nos però toca prendre decisions. Per l'endemà han anunciat moltes plujes i tormentes. Bona part del país esta en fase d'alerta. D'altra banda en aquests moments no es veu ni un núvol al cel. Finalment decidim quedar a les 8 del matí següent, en funció de com avanci la pluja durant la nit.

Tracks del Diable (Capítol I) - Introducció -

Dijous, 07 Octubre - 23:00 pm.


El Briefing


Ens trobem al local de Tracks del Diable. Com a colaborador, he entrat ja diverses vegades per aquella porta, però mai havia entrat tant nerviós/excitat, com aquest dia.

Aquest cop hem tocarà a mi de pedalar durant tres jornades que es preveuen llargues. Un cop ja hi som tots, en Jordi ens fa el briefing explicatiu, un briefing al que ja he assistit altres vegades, però avui més que mai segueixo amb atenció. Ens explica la ruta etapa per etapa i cada etapa tram per tram.  Els tipus de terrenys, els desnivells, les dificultats tècniques del terreny,... en fi, un briefing molt detallat i complert que possiblement quan arribi el dia 'D' i la hora 'H' poder haurem oblidat. 

Tot seguit la foto de rigor al mural de fons del local, esperm poder repetir la foto amb uns flamants maïllots de finishers.

Abans de despedir-nos comentem l'estat de la meteo, que es preveu xunguíssima pel cap de setmana si bé el dissabte (primera etapa) sembla que ens podrem escapar.


Pues ja estem liats... La primera etapa dels Tracks del Diable ja està a punt!.

Torelló - Torroella de Montgrí

Dissabte vàrem anar a Torroella de Montgrí, com cada dissabte de fet. La diferència és que jo vaig anar-hi amb la BTT. Per fer factible aquesta empresa em calia l'ajuda d'un fidel escuder és per això que m'hi va acompanyar el noble Xevi Rubio.

A les sis en punt hora Vilasequiana ja tinc peu al carrer i  enfilo carretera amunt per anar a trobar al meu acompanyant. Un quart d'hora més tard i després d'una fotografia de rigor, sortim pedalant del call en direcció a casa l'Hora.

El matí es fresc (que no fred) i es presenta un cel destapat però de moment hi ha calitja, auguri d'una gran jornada. Anem resseguint el carril-Bici fins a Manlleu a on trenquem per anar direcció al tenis i buscar el GR Vora-Ter que seguim fins arribar a Roda de Ter.

Arribant a Roda em  de lluitar la primera batalla sortejant centenars de furgonetes que hi ha allà acampades i evitant inhalar certs 'fums psicotròpics' que ens envolten i intenten penetrar en els nostres pulmons. Passat el primer entrevanc, atravessem el pont per la carretera i cap a buscar de nou el riu en direcció a Tavèrnoles vorejant el Ter per la zona d'escalada.

Uns metres més endavant decidim no fer cas dels navegadors i agafar un nou GR que segons la fita ens ha de dur fins al Parador de Sau lloc pel qual hauriem de passar. El camí ens porta per una pista pedregosa que s'enfila amunt lleugerament i que ens fa atravessar la muntanya fins a treure el cap per la carena on ja veiem la cua  del pantà. El camí es converteix poc a poc en un corriol més i més estret el qual va resseguint el curs del riu desde la carena.

Arribats a un punt, enllacem amb la ruta nº 11 de centre BTT Sau Collsacabra, que seguim durant una estona en sentit contrari i que ja apareix al GPS, doncs teniem previst d'enllaçar-la per una altra banda. Aquesta ruta ens porta fins a Fussimanya, on ja seguint de nou el track del GPS agafem un nou GR que en un principi ens fa anar uns metres a peu per uns bonics corriols però que més tard ja es tornen ciclables. Després d'algunes rampes fortes arribem al mirador del pàrking del Parador de Sau a on fem un petit recés per agafar forces.

Una barreta, un plàtan i ja estem com nous!. Tirem pista avall cap a la presa de sau al principi una bona baixada de ciment tal com recordaba el que no recordava era que aquest tram era ple de petits tobogans, així que de pla i avall res!. Acabada la pista de ciment agafem un nou GR per no fer tanta carretera que ens porta fins a un Km i escaig de la presa de Sau a on arribem per la carretera fent una paradeta abans per fer alguna foto i comprovar que el campanar apenes es veu.

Esmorzar a la presa de Sau, un bon entrepà, una Coca-Cola i un plàtan de postre. Jo aprofito per trucar a casa per informar de la situació.

Un cop hem esmorzat seguim amb la nostra creuada per la pista del costat dret de la presa la qual estava tallada i que nosaltres ens saltem a la torera. Pocs metres avall trobem el perquè en forma de grans roques que s'havien desprès de la muntanya i que tenim que atravessar amb la bici a coll.

Seguim pedalant per la pista, ens queden un 18 kms. fins a Susqueda, el qual vol dir una hora llarga sense encantar-nos. Cinc minuts més tard la guerra la lluira en Xevi sol, doncs se li ha girat una batalla a l'intestí i en això jo poc puc fer-hi. Parada tècnica. 

El matí es va obrint i mentre vorejem el pantà de Susqueda disfrutem del paisatge i les vistes que ara que s'ha ben aixecat el dia ja es molt millor. Parem en alguna ocasió a fer fotos que el dia s'ho val. Aviat anem trobant gent pel camí Quads, algun cotxe, bicis, auguri de que la presa està a prop i efectivament, arribem a Susqueda prop de les 11 del matí.

Fem una petita aturada per fer alguna foto i mirar les vistes i sense encantar-nos gaire tirem carretera avall pel costat dret. La presa no es pot travessar actualment sembla que hi fan obres o algo. En pocs minuts arribem a les cases de sota la presa ara no recordo el nom de com es diuen i sense parar seguim cap al Pasteral. Els deu kms que hi ha fins al Pasteral es fan llarg, doncs bufa un vent en contra que deu n'hi dó, tot i això aconseguim el següent objectiu i arribem al carril bici.

Després d'una nova parada (aquest cop per culpa d'un boing 747 que es va anar a fotre a l'ull d'en Xevi) reprenem la marxa pel carrilet i fins a arribar a Anglès tot rutlla com una seda. Passat el poble però un nou entrebanc, El carrilet està tallat per obresi ens fan agafar un desvio, per un moment dubtem sobre el camí a agafar, ja que hem semblava haver llegit en algun lloc que el desvio no era tant pla com el carrilet. Finalment pillem el desvio i ens la juguem.

El desviament ens porta enprincipi en paralel pel carril-bici per per l'altra banda de la carretera, però als pocs kms ens enfila per una muntanya  amb algunes rampes força dures. El tram del deviament es força més dur que el carrilet , és cert, però té la recompensa de que és molt més bonic i variat, fent la ruta més amena.

Tornem a reprendre el carril-bici prop de Bescanó on també i fan obres, però aquest cop ens estimem més fer-ne cas omís i seguir  fent així un tram de aprox 800 metres per la carretera per tornar a entrar al carril-bici llavors. Passat Bescanó trobem el desdoblament del carril -bici i trenquem a l'esquerra per anar en direcció al parc de la Devesa i evitar creuar Girona pel centre. Això ens porta per un tram que s'em fa força feixuc potser el que més de tota la ruta i travessant tot d'petits horts i camps fins que arribem al palau de congresos  aon hi havia fira o mercat. 

Aquí ens liem una mica ja que al no voler passar pel mitg del mercat i per unes noves obres al parc perdem momentaniament el track. Retrobat el track a seguir, que ens porta al costat del riu a on ja veiem noves fites del camí que baixa d'Ulldeter, seguim fins deixar Girona enrera tot passant per darrera de l'hospital  i passant per camins revirats i plens d'ortigues. Arribem a Sarrià de ter. Pedalem una estona per un carrer passant unes fàbriques de paper i seguint el meu track travessem el riu i agafem carretera per anar direcció a sant Julià de Ramis. El track d'en Xevi anava per l'altra banda del Riu, però decidim seguir per aquest. En aquest moment nova parada, doncs em bé una rampa al abductor de la cama dreta i aprofitem per fer estiraments i adonar-nos que a penes tenim aigua, així que decidim de parar al primer bar que trobem per omplir dipòsits, i si cal, fer un mos que comença ser tard.

Parem poc més endavant al poble de Campdorà, a tocar de Celrà. Allà ens preparen un bona amanida i espaguettis amb herbes i formatge fos una Coca-cola fresqueta i de postres...maduixes amb nata! En mitja hora ja tornavem a ser sobre la bici direcció a Celrà i aquí inentant buscar el track d'en Xevi varem perdre una estona doncs el meu passava per carretera i el seu no. Tot plegat varem perdre uns 20 min o mitja hora tot rondant uns camps plens de verdisses per sortir de nou a la carretera.

Arribem a Celrà i el track ens devia per un camí rera les nau industrials i que ens fa passar per entre camps de pomers i altres abres fruiters. Les cames comencen a estar cansades, per no parlar del cul que ja està practicament endolorit. Atravessem petits pobles els quals ara mateix no recordo a excepció de Flaçà i arrivem a una zona que ja començo a recordar d'haver-hi pedalat amb la colla del càmping, això vol dir que ja no deu quedar molt. Passem per Colomers, Jafre i Verges pobles pels quals habitualment hem fet ruta dominical i es fa llarg el camí fins a Torroella. Ara el track ens fa seguir fil per randa les fites marróns de les rutes en BTT de la zona. A l'entrada pràcticament de Torroella sento un soroll extrany i li dic a en Xevi  que què fa, que que és aquell soroll, ell diu - Serà el mòvil- i jo que li contesto - Que collons el mòvil, tio que vas punxat i perds aire!!. Aturem un moment a veure com està el tema. Sembla que el líquid del tubeless ha tapat el forat, aixi que inflem una mica la roda i tirem milles que queden pocs kms per arribar.

Travessem el pont de Torroella i agafem el GR que porta cap a la Gola del Ter durant uns 4 kms, a on agafem ja la carretera del camping i el carril bici que la voreja.

Finalment arribem al Delfin Verde, el nostre destí després de 140 kms a les cames i quasi 11 hores pedalant (8h 30min de pedalada efectiva).

LA PORTA DEL CEL (V)

Etapa 5 – De Vallferrera a Tavascan –

Ultima etapa de la travessia. Com sempre ens llevem i esmorzem tot i que avui mengem menys que altres dies (sobretot jo) i anem més a l’idea. Sortim que encara és fosc i baixem pel camí per anar a buscar la pista. Segons el mapa i la guia hem de agafar un trencant a mà dreta a poc d’estar a la pista i nosaltres pillem el primer que trobem i fotem una marrada forta de gairebé mitja hora. Així que ens adonem de l’error (quan veiem que el refugi de Vallferrera està just sobre nostre) reculem i tornem al camí a on trobem a la colla de Navarra que com que van amb GPS decidim anar amb ells fins a assegurar el trencat, que estava uns metres més avall.

Un cop que trobem el camí seguim les marques de GR que ens indiquen la direcció a seguir i deixem enrera al navarros. El camí voreja el riu força estona i comença a agafar alçada poc a poc. En plena pujada atrapem a en Vicenç i Cia. Que prenien unes fotos, seguim una estona junts. Fem una parada a la cabana de Basello per fer alguna foto. Seguim pel caminet amunt, però ells es queden tirant alguna foto a mes, el nostre pas és més ràpid i aviat el deixem enrera. Arribem al Refugi de Baborte sobre l’Estany que porta el mateix nom. Un petit refugi no guardat fet de planxa i que està en unes condicions higièniques bastant deplorables. Jo aprofito per ‘deixar-me anar’. Fem camí cap al coll de Sellente just quan arriben en Vicenç i en Pons, ells es queden uns minuts i nosaltres fem camí.

Al coll ens aturem una bona estona per consultar el mapa. Allà ens reagrupem de nou amb en Vicenç i debatim una estona sobre el camí a seguir. Finalment tirem avall seguint les escasses fites que hi ha i deu dirà!. El camí segueix baixant fins a una tartera a on segons el mapa i la guia hauríem de començar a pujar cap al coll de la Llaguna. Aquí dubtem llarga estona, doncs en Picatxu no ho veu gaire clar, doncs tenint en compte lo ben marcat que ha estat tot el recorregut allà no es veu cap tipus de marca. Després de perdre molta estona deliberant i estudiant el terreny decidim enfilar-nos per la tartera i resseguir la muntanya per la banda dreta ja que sembla haver-hi una pas. Uns minuts més tard ens adonaríem que anàvem equivocats, doncs cada cop la pujada és més dreta i es marca menys una traçada fiable. Estudiem el mapa infinitat de vegades mentre anem pujant, avui tenim el dia!. Finalment ens decantem una mica més cap a l’esquerra i sortim al que sembla el cim, però anem a espetegar bastant més a la dreta del que hauríem d’haver sortit, doncs veiem les siluetes d’en Vicenç i en Pons al fons i ells anaven amb GPS !. En fi ja som dalt de l’altiplà i veiem el camí que ressegueix tota la carena planejant en direcció a la collada de la Ribera.

Caminem per l’altiplà durant força estona ja que la carena és llarga, i al final baixem al Coll de la Ribera o Boldis, a on ens decantem cap a la dreta (no sense abans consultar el mapa es clar). Baixem per el camí per anar a buscar la cabana de la Ribera. Baixem primer per un prat i entrem més tard a un bosquet una mica despoblat d’arbres, però amb rierols, vaques, cavalls, arbustos... Finalment i arribem a una esplanada amb una espècie d’aiguamoll a on amagada a mà esquerra i protegida per la falda de la muntanya hi ha la cabana de la Ribera. Allà fem la última de la tarja i agafem el caminet marcat amb marques grogues en direcció ja a Tavascan.

És un camí típic d’alta muntanya. Anem sempre decantant-nos cap a l’oest i baixant tímidament al principi. La baixada es fa llarga molt llarga i cada cop hi ha més ganes d’arribar, en alguns trams inclús trotem una miqueta. Arribem a les runes de les Planes, l’ultima referència que tenim abans d’arribar a Tavascan. Aquí canviem la direcció Oest per la direcció Nord ja cap a Tavascan i seguim les marques de GR ja fins a arribar al poble. Arribem a Tavascan gairebé corrent amb un temps de 7 hores i dotze minuts.

Fins aquí el que ha donat de sí aquesta travessia per les comarques del Pallars Sobirà i l’Ariège Francès, passant per algunes de les muntanyes més altes de Catalunya. Una gran sortida que recomano a qualsevol que pugui a que la faci i la gaudeixi.

Arrivada a Tavascan

Mes fotos a:

http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELV?feat=directlink

LA PORTA DEL CEL (IV)

Part 4 – De Pinet a Vallferrera –

De nou un altre esmorzar. Aquest cop més ranci, més ‘Francés’. La llet, en pols, te per al que no vol llet ni cafè, i les típiques torradetes amb mantega i melmelada de sempre.

Per no perdre la costum sortim els primers del refugi, a vull bastant abans doncs, el nostre objectiu no és només la Pica d’Estats i el refugi de Vallferrera, Volem aprofitar per fer alguns tres mils més si podem. Durant el dia anterior, vàrem decidir que faríem el Montcalm, La Pica d’Estats i el Pic de Sotllo per aquest ordre, tot depenent es clar de la meteorologia i de les forces.

Ja de sortida veiem que el dia serà perfecte, doncs no corre ni un sol núvol i no fa gota d’aire, un dia ideal per acomplir els nostres objectius. Enfilem el camí marcat amb marques de GR i amb fites de pedra vorejant la valleta de Barz. Passem per l’Etang d’Estats i l’Etang du Montcalm, encara a la banda francesa i comencem a veure ja aviat la Pica, el Montcalm i el Sotllo (tot i que per el moment no ho sabem).

A mida que ens enfilem per el camí i deixem els estanys enrera, el paisatge va esdevenint cada cop més feréstec i de caire gairebé llunar, sense cap tipus de vegetació ni vida animal aparentment visible. Arribem al Coll de Riufred una hora i tres quarts després d’haver sortit. Ara ja veiem i distingim clarament cada pic. Al coll ens posem el paravent i enfilem camí cap al montcalm, per a una tartera de molt fàcil accés i molt planer en la seva part final. Triguem uns quinze o vint minuts a fer el cim, un cim pelat sense creu ni vèrtex geodèsic, tan sols una petita pila de pedres indicant el lloc més alt i un petit paravent fet de pedra.

Després de fer unes quantes fotos i de menjar unes barretes en forma d’esmorzar, tornem al coll de Riufred per començar el camí a la Pica. Al Coll ens hi trobem a en Vicenç i el seu company que avui van junts amb els tres de Lleida. Tenien l’intenció de deixar les motxilles al coll i enfilar-se al Montcalm pensant-se que era la Pica. No sé com collons miren els mapes la gent de Lleida!. Allà hem diu en Pons (el company d’en Vicenç) que els mòbils tenen cobertura, així que aprofito i truco a casa que deuen patir, ja que en tota la travessia no he pogut fer-ho.

Enfilem camí a la pica per una tartera am poc desnivell fins a arribar a un coll sense nom. Ja només queda la grimpada final fins arribar al cim que coronem prop de les deu del matí, unes tres hores després d’haver sortit al matí. Fem les fotos de rigor i marquem la tarja de control de pas. Ens encantem una estona contemplant el paisatge, els estanys d’Estats i Sotllo, els Pics de Sotllo i Montcalm, la punta gabarró que desestimem de visitar-la degut a que es veu molt aèria i d’altres muntanyes que ja queden més llunyanes com ara el Certascan o l’Aneto.

Al Cim de la Pica

Baixem de la pica i de nou al coll enfilem cap al pic Verdaguer a on ens fem una foto ràpida i tornem al coll tan sols en un quart d’hora. Ara reculem un tros de la tartera avall i voltem la pica per la dreta en direcció al coll de la cometa, En aquest tram anem una mica perduts, ja que les fintes i altres marques escassegen. Per voltar la muntanya hem de perdre força alçada en un principi, la qual recuperem en direcció al port de Sotllo.

Arribem al Port de Sotllo amb 4 hores 10 minuts de camí i anem per fer l’ascensió al Pic de Sotllo. És poder l’ascensió més complicada de totes, doncs no hi ha un camí definit ni marcat. El primer tram té un gran desnivell i té la peculiaritat de tenir molta pedra petita suelta. Un cop passat aquest tram, s’ha de grimpar. Jo he deixat la motxilla al coll però vaig amb els pals que hem fan molta nosa i finalment desisteixo de fer el cim i reculo cap al coll de nou, en Picatxu acaba de fer el cim tot sol ja que té més traça en les grimpades i a més té les mans lliures.

Al cap d’una horeta en Picatxu ja torna a ser al coll i comencem a baixar per la llarga i dreta tartera de la Pica en direcció als estanys. Això ens porta una bona estona la qual cosa fa que les cames es carreguin d’allò més. Arribem al primer estany que resseguim per la dreta i anem seguint durant una estona el riu fins a arribar al següent estany a on decidim fer una paradeta per reposar, dinar i tirar la canya una estona.

Busquem una ombra i posem els peus en remull una estona que estan que bullen mentre ens mengem unes barretes per dinar. En Picatxu vol tirar la canya però descobrim que la caixa amb les culleretes s’ha quedat al refugi de Pinet!.

Reprenem la marxa cap al refugi de Vallferrera, encara ens queda molt de tros per recórrer, i durant força estona resseguim el riu fins que entrem al mig del bosc sempre amb tendència a baixar.

Finalment arribem al refugi com de costum els primers (tot i haver fet alguns cims de més). Allà ens prenem un refresc ben merescut i ens donem una dutxa amb aigua freda (l’aigua calenta va a 5€ els tres minuts!). Al desfer la motxilla m’adono de que no porto el paravent ni la samarreta llarga de la Ges Extrem i m’entra una mala llet de l’óstia, segurament s’ha quedat a l’estany i qualsevol puja allà de nou. En fi que hi farem.

Estem una rondant per fora el refugi veien com va arribant la gent i parlant amb uns i altres fins a l’hora de sopar. Avui sopa de carbassó, Botifarra i no recordo que més, de postre iogurt.

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/gesextrem/LAPORTADELCELIV?feat=directlink