Tracks del Diable (Capitol V) - Etapa 3 -

Diumenge, 17 d'Octubre 7:00 am

ETAPA 3 (Alpens - Torelló)

El primer que he fet només llevar-me ha estat mirar a veure que feia el genoll, que ahir em va acabar molt tocat. En principi sembla que està millor i no noto molesties al flexionar. Per si de cas, em prenc un antiinflamatori i faig una bona ruixada de reflex. També em poso una genollera per que em quedi més collat.

He sortit deu minuts abans de les 7 del matí de casa, amb la bicicleta carregada al cotxe. Tot seguit a recollir als demés a casa de cadascún i després de carregar bicicletes. A les 7 en punt ja fem camí cap a Alpens, i tot pujant anem comentant una mica l'etapa d'ahir i fent previsions sobre la d'avui.

A les vuit ja estem ja a Alpens sobre la bici, enfilant la carretera amunt, la qual deixem aviat per agafar un trencall a mà a esquerra que ens ha de dur cap a Santa Eulàlia de Puig-Oriol. Els primers quilòmetres só pràcticament en baixada o planejant per una pista ampla. Hi ha molta boira i fa molt de fred i al no haver-hi repetxons costa d'escalfar. A partir del km 4 Aprox. (quan comencem a fer una mica de rampes), el genoll comença fer-me la guitza de nou i déu n'hi dó el mal que em fa. Durant una estona em plantejo de girar cua, però de moment segueixo i no dic res als companys. Decideixo intentar arribar a Santa Eulàlia i un cop a llà si continuo igual baixar cap a Alpens per la carretera.

El track segueix per pista ampla, ara però amb unes fortes pendents que s'enfilen enmitg d'un bosc. Uns kms més endavant ens hem de desviar per un corriol que resta una mica amagat. Segons en Jordi de Tracks és un enllaç nou per evitar passar per una zona que han desemboscat i que està en molt mal estat ja que el pagès no ha retirat la brossa. 

El corriol si bé al principi és divertit i entrentingut, en principi sempre de baixada. A la part intermitja és durillo de ciclar degut a que, al estar enfagat i passar-hi el bestiar està molt aixafat, però un cop que hem travessat un rierol (que feina hem tingut de l'aigua que duia) la cosa ja va millor. Finalment sortim a una pista que ens porta directament a Santa Eulàlia la qual te un 'falso llano' de lo més cabrón i on m'amorro una mica per no forçar el genoll, el qual un cop s'ha escalfat no em fa tant mal com al principi.

A Santa Eulàlia no parem i seguim per una pista ampla de nou en baixada i planejem durant una bona estona. fins aun prat on hi ha unes vaques que tenen unes banyes del cagar-s'hi!. En Pere diu que no veu gaire clar de passar per allà al mitg, però en Jaume i jo diem que si el track marca cap allà, cap allà que hem d'anar, ens espera un bon tall de coca a Perafita. Només d'obrir la tanca les vaques fugen corrent i tot queda en un no res i travesem el prat sense problemes. A partir d'aquí la pista es torna més dolenta, amb molt més fang i amb pujades força dures que decidim de fer a peu en Jaume i jo. Més endavant la pista ja és més bona i està encimentada a la part final i que és la que puja més dreta. Sortim prop d'una mena d'ermita on hi tot d'avis que i van suposo que la missa de diumenge. Estem a pocs metres del poble, entrem i girem a la dreta per anar al forn i segellar l'ultim control.

A Perafita ens i estem una bona estona. Primer ens entaulem per menjar un bon tall de coca amb un Cacaolat calent que es posa 'de muerte', i deixem un perfum a merda de vaca al local que deu n'hi dó, mitja hora aprox. Abans d'arrencar en Pere infla una mica el neumàtic que li torna a perdre aire tot i haver-lo arreglar el dia abans a casa. Agafem les bicis i en pujar-hi a sobre sorpresa!, tinc la roda de davant punxada! Desmuntem la roda i cambiem la camara per una de nova. Collons que bé que van aquestes cobertes Schwalbe! surten amb les mans soles!. Perdem cosa de mitja hora més entre inflar la roda d'en pere i reparar la meva.

Un cop reparada la roda sortim del poble. Ara el sol ja es presenta timid entre la boira, tot i això continuem amb força fred. El track segueix de nou per pistes amples, però encara no hem fet més que un parell de Kms i parem de nou, la roda d'en Pere torna a anar molt i molt baixa. Al final decideix de desmuntar el tubeless i fotre-hi una càmara. Perdem mitja horeta més entre pitus i flautes.

Si el tram entre Sta. Eulàlia i Perafita se m'ha fet curt, fins a Sant Boi encara s'em en fa més, ja que la totalitat dels quilòmetres són sobre pista en bon estat i carretera asfaltada i podem pedalar més alegrement. En aquest tram ens trobem en una raconada un munt de gent que al acte dona la impresió que estiguin fotén una arrossada, pero no, són tot pixapins i camacus que han anat a caçar bolets!. Baixant per la pista inclús hem de fer cua rera un parell de cotxes que baixen lentament. Al final s'em inflen el collons de menjar pols i els passo!. Arriben a una carretereta asfaltada que porta directament a Sant Boi. Hi ha cintes d'alguna cursa d'algo i adelantem tres ciclistes que van xino-xano. Més endavant, quasi arribant al poble ens trobem més gent amb bici, resulta que avui i feien una pedalada. Entrem a la plaça de Sant Boi i parem, en Pere torna a portar la roda baixa!.

Desmuntem la roda amb calma, aquest cop ha estat una punxa, que ens costa déu i sa mare de treure-la. Muntem de nou però la roda no entra a la pinça del disc. Més problemes, en posar la roda es doblega la peça que fa de molla de les pastilles del fre i hem de desmuntar la pinça i treure les pastilles. Adrecem la molla i tornem a muntar. Tornem a perdre més de mitja hora reparant l'avaria però finalment sortim del poble per la pista que porta cap a Gallifa. Parem a fer un riu a mitja pista i de sobte apareix en Tarrés que voltava per allà amb la BTT i fotem una mica la xerrada. Arrenquem de nou, però avans de fer ni un sol Km hem d'aturar-nos de nou. Més problemes amb la ditxosa roda del darrera d'en Pere!. Ara la porta totalment frenada. La demuntem de nou, i treiem la pinça altre cop. La molla s'ha trencat i un tros s'ha quedat clavada al disc cosa que ha fet que les pastilles quedesin molt malmeses. Traiem com podem el tros de molla del disc o adrecem i pulim una mica la resta de la molla com podem.

Muntem i desmuntem la roda varies vegades, però la molla no té prou força per fer retornar els pistons i es queda una mica frenada. finalment en Pere decideix seguir així amb la roda una mica frenada el que queda de ruta, sort que ell està fort. Hem estat quasi 45 min aturats aquest cop.

Seguim en direcció a l'ermita de Sant Salvador, entrem en un corriol molt bonic de baixada on, a mitja baixada, em trobo un pixapi penjat d'uns boixos. Collons quines mates més rares es crien en aquestes contrades! Aquest segur que collia bolets i en sentir que baixavem s'ha acollonit. Després del corriol de baixada travessem un rierol i sortim a un prat que travessem per sortir a una pista que enllaça amb la pista principal  de Sant Salvador. Lo millor de tot és que en sortir a la pista estàs a pocs metres d'on has passat fa una estona per lo que hem sumat un parell de kms que de saber-ho més d'un s'estaviaria. La pujada a Sant Salvador, tot i haver-la fet força vegades s'em fa molt pesada, ja que haig de pedalar molt per sota de la meva capacitat i amb molta cadència per no carregar el genoll que fins aquí va aguantant tot i donar-me algun avís de tant en tant en forma de fiblada forta. Pujo tot el tram força despenjat dels altres que m'esperent de tant en tant. L'ultim repecho m'el passo pel forro i faig drecerera pel camí que porta a Sant Salvador directament. Els demés fan el mateix. No només s'estalvia un un repechó fort si no que a més és més bonic al tractar-se de corriol en comptes de pista.

Ja som a Sant Salvador. Ara toca baixada fins a Bajalou. En Jaume passa primer a la trialera fins al primer filat, on llavors passo jo al davant. Sabedors de la perillositat d'aquesta trialera no ens la juguem pas i fem a peu alguns trams complicats tècnicament i que ara estàn en molt mal estat. Sortim a la pista d'Orís i baixem folls carretera avall fins a trovar un trencant a mà esquerra que ens durà cap a Bajalou. A la baixada em deixen anar al davant, primer perque baixo més ràpid i segon perque fa poc que vaig estar marcant aquest tram per al Road-Book dels Tracks del Diable i em coneixia una mica el terreny. El camí baixa per camins i corriols tot travessant rierols (força més plens que dies enrera quan vaig pasar-hi sol) fins a sortir a uns camps que vorejem i que ens deixen a una pista que porta ben bé al restaurant de Bajalou.

Aquí debatim si ens quedem a dinar o acabem d'arribar a Torelló. Jo tinc força gana i dic que per mi millor para a dinar, a més són quasi les tres de la tarda. Lo de quedar-se a dinar és un dir, ja que a fora al restaurant hi ha un munt de gent que fa pinta d'esperar-se per dinar. De tota manera entro a demanar si tenen taula per tres. Mentre espero miro els plats, Uhmmm,...quins estofats, quina carn a la brasa i quines amanides,.... Ja tenia mitg dinar coll avall quan em diuen que està a petar i que trigaràn molt a poder donar-nos taula.

Un cop fora decidim se seguir fins a Torelló. Un metres més tard parem per trucar a casa i explicar-els-hi la decisió que hem pres i mengen una barreta i alguna xuxe abans d'afrontar l'últim coll del dia, el Coll de Duec. Travessem la C-17 per sota un pont tot vorejant el Ter, i enfilem la carretera de Saderra. Aquesta es un acarretera asfaltada i molt poc transitada, lo qual ens va bé per recuperar-nos unamica mentre preparem l'ultim atac al coll. Després de pasar una casa que ara no recordo el nom, deixem la carretera enrera que es converteix en una pista ampla. La veritat és que ja hi hem passat força vegades per aquest tram tant de pujada com de baixada, però tot i això s'ens fa molt llarg. Tenim el cul ben quadrat de tant seure al seient i la pista és de les d'anar asegut i a  ritme tota l'estona. Finalment arribem a l'entrada del corriol sense posar peu a terra tot i estar temptats més d'un cop de fer-ho del mal que ens feia el pandero. Deu ser el diable que veu que estem a punt de vence'l i fa servir les males arts. Després de caminar gairebé tot el corriol de pujada, si més no la part final, arribem al Coll de Duec i ens fem una foto a la porta que ens obre el camí cap a la carretera de Bellmunt. Si bé hi ha llocs els quals la gent ha batejat amb algun nom, jo aquesta tanca la batejaría com 'La porta del paradís', ja que arribat aquí ja et veus capaç de tot, saps que el patiment a acabat. A l'altra banda i trobes una vall verda i bonica i un camí que baixa i baixa. Des d'aquí ja tot es veu diferent.

Arribem a la carretera de Bellmunt que encarem cap avall i a l'alçada del cementiri el track ens fa girar a la dreta pel GR que duu a Sant Vicenç de Torelló. Fem una trucada a en Jordi per dir-li on som i que prepari tres maïllots que aviat arribem. Travessem els petits turonets de pedra i travessem un camp de blat que està realment alt i on aprofitem per fer alguna foto i grabar una mica amb la càmera. Sortim sota l'hipica i per un caminet fins a la Fontsanta i posteriorment creuem el pont de Targarona. Seguidament ens desviem cap a la miraculosa que vorejem per la seva dreta i anem a sortir al restaurant del Molí. En aquest últim tram el diable s'ha tornat a manifestar jugant l'última carta que li quedava i en una raconada enfangada m'ha fet anar per terra. Sé que m'ho ha fet a mi perquè sabia que era el que anava més tocat dels tres, però en aquestes alçades ja res no ens pot aturar. 
Sortim del track original a l'alçada del Molí i seguim per la carretera. Tenim ganes d'arribar a casa i no volem seguir de turisme pel poble, que ja el tenim més que vist. Enfilem la pujada de l'institut i passem per darrera el cementiri per no haver de creuar la via del tren. Finalment arribem a la seu de Tracks del Diable on acaba la nostra particular creuada en tres etapes.